dissabte, 29 de desembre del 2012

BENVINGUT 2013

Per qüestions totalment alienes a la meva voluntat he tingut el bloc molt desemparat aquests últims mesos, però prometo actualitzar més sovint en la mesura del possible.
Des que vaig fer la última entrada al novembre, han canviat moltes coses a la meva vida, i no només a nivell personal ja que l'Aran va arribar a l'agost, si no a nivell professional. 

Des del passat 3 de desembre he passat a entrenar també els equips Benjamins i Prebenjamins de l'escola esportiva del CN Manresa. Estem parlant d'un gruix de nens d'uns 55 nascuts entre el 2002 i el 2005. 

Això implica entrenament diari entre ells i els de waterpolo de les 17:30 a les 22:00, sumant les 3 hores del matí amb cursets escolars i discapacitats i evidentment afegint als ja de per si carregats caps de setmana les competicions pertinents.
Si sumem la vida familiar i l'intent de mantenir la forma per poder seguir ajudant al primer equip de waterpolo ... les hores per poder escriure al bloc s'em redueixen dràsticament.

De moment les coses no poden anar millor, la primera competició, el Trofeu Nadal, els nens van rebaixar les seves marques en la majoria de casos i van assolir quatre rècords del club, motivació prou important per seguir treballant.



Tot i les bones notícies, tenim un dèficit important de nens i nenes en algunes categories i hem de treballar dur per sumar en la captació. La nostre base és el futur de l'entitat, un club amb molts problemes des del traspàs de la gestió a Aigües de Manresa, ja que el deute acumulat és important i les dificultats per quadrar els números en tots els aspectes es fa difícil. 
I si volem tirar endavant  i més ara que celebrarem els 80 anys de vida del club, cal sumar esforços per tos costats. 

En l'apartat purament waterpolístic, en la primera part de la temporada, els resultats fins ara han estat força positius amb algun que altre entrebanc.
L'equip masculí transita a la zona alta de la classificació de 2ª Divisió, amb quatre victòries i dues derrotes a les dues piscines més difícils de la categoria, Horta i Sant Feliu, i amb la perspectiva de que en el 2013 l'equip pugui estar lluitant per les posicions capdavanteres. 
El Juvenil Masculí, potser ha estat el més irregular de tots. Amb una plantilla bastant competitiva pel grup que estan, ha alternat bons partits amb derrotes a llocs on personalment crec que haurien d'haver sumat. Encaren el 2013 amb l'esperança de seguir la línia ascendent dels últims partits i amb la voluntat de lluitar per les dues primeres places que crec ha de ser l'objectiu de l'equip. 


Pel que fa als equips que entreno directament, per parts. 
El Femení està on havia d'estar, lluitant amb Rubí i Hospitalet per les dues places d'ascens a Divisió d'Honor. La derrota a Hospitalet ens farà anar a remolc el que resta de lliga però l'equip està capacitat per lluitar amb tots dos equips per aquestes dues posicions. 
Una llàstima la diferència de potencial entre uns i altres equips a la categoria, que fa que en una lliga ja de per si reduïda  alguns dels partits no tinguin la competitivitat necessària per progressar adequadament. 
L'inici del 2013 marcarà el rumb de l'equip, amb dos viatges complicats a Bilbao i Ceuta, que han de servir per afrontar amb optimisme i garanties els dos duels decisius del febrer a casa davant Rubí i Hospitalet i que marcaran definitivament el rumb de la lliga. 

El Cadet Masculí és el que ha mostrat més mancances en el tram de lliga jugat fins ara. Una victòria i cinc derrotes que per mi no reflexen el potencial de l'equip. 
Des d'un començament erem conscients de les dificultats d'aquest equip, format per dos jugadors de segon any però amb poc bagatge, tres jugadors de primer any i la resta infantils que estan notant en excés la falta de físic i de partits en aquesta categoria. 
Amb una mica més de motivació i ambició estic segur que la segona part de la lliga serà molt diferent i arribaran millors resultats, que tot i no ser la prioritat principal de l'equip, sempre ajuda en la progressió dels jugadors.



I per acabar els dos infantils. El masculí assolint ja uns dels primers objectius que era aconseguir com a mínim la tercera plaça del grup per disputar una segona fase competitiva que ens permetés seguir creixent. Després de la victòria a Sant Andreu, això ja està fet. Ara ens queden els dos óssos del grup a casa, Sabadell, on al partit d'anada per mi vàrem fer el millor partit de l'any amb diferència tot i la derrota, i Granollers, rival molt fort que a casa seva ens va passar per sobre en el pitjor partit de l'any.
L'equip tot i la irregularitat mostrada en alguns moments, segueix progressant i madurant, ensenyant en alguns moments la qualitat que porten a dins. Només ens falta acabar d'ensenyar-ho de tot de manera més constant. 
Si quedem tercers, el grup de la segona fase es presenta molt maco i disputat, grup amb garanties per evolucionar contra equips de bon potencial. 

Pel que fa a l'infantil Femení, estem tenint molts problemes per confeccionar les convocatòries del cap de setmana, però mica anem convencent als escèptics de lo positiu que ha estat la creació d'aquest equip. 
El bon ambient entre les noies, ha fet que les derrotes es paeixin d'una altra manera. Tot i ser conscients de la dificultat d'aquesta primera fase, les noies han donat la cara en tot moment i ara esperem tancar la primera fase amb alguna sorpresa i encarar la segona fase, contra rivals d'un potencial més semblant, amb possibilitats de seguir millorant i perquè no, aconseguir alguna victòria que també seria bonic. 


Només em resta des d'aquí, amb l'esperança de que les coses al club mica en mica es vagin normalitzant, desitjar a tots els que formen la família del waterpolo i en especial a la família del CN Manresa, un BON ANY 2013 i que la pilota groga no deixi mai de rodar en les nostres vides. Salut!!




dimarts, 13 de novembre del 2012

INICI TEMPORADA ABSOLUT MASCULÍ

Aquest passat dissabte 10 de novembre va donar-se el tret de sortida a la temporada 2012-2013 de 2ª Divisió Masculina. 
Una temporada una mica atípica per la composició de la mateixa, amb 9 equips, provocat per la crisis que estan patint la majoria de clubs de waterpolo i la impossibilitat per a molts d'assumir els costos que comporta aquesta competició. 

Els equips que militen a la mateixa són els catalans Horta, Sant Feliu i nosaltres el Manresa, els navarresos del UPNA i el Navarra B, el Sevilla B, el Caballa de Ceuta, el Túria de València i la Escuela de Saragossa. 
Per part nostre, un equip amb novetats en relació a l'any passat, la principal l'entrenador ja que com vaig comentar en alguna altre entrada, jo he passat a entrenar l'equip femení i en Carles Sanz ha penjat el gorro i aquest any és el màxim responsable del nostre equip Absolut. 
Pel que fa a l'equip, una barreja important de joves jugadors que ja porten dues temporades amb el primer equip de la generació del 94/95/96 combinat amb veterans amb molta guerra en el món del waterpolo, que han de fer de nosaltres un equip competitiu a cada partit. 



Pel que fa a les meves apostes pels favorits de la lliga, crec que la cosa estarà renyida entre el Túria, el Sant Feliu i l'Horta. 
El Túria és un bloc competitiu que després de molts anys sota la batuta d'en Rubèn  aquest any ha iniciat una nova etapa amb en Vicente al capdavant i segur que li donarà un toc diferent però sense perdre la qualitat que atesoren. Amb jugadors experimentats a Divisió d'Honor poden fer un gran any. 
El Sant Feliu seguirà amb la mateixa filosofia que fa anys el seu entrenador els hi està inculcant i amb les noves incorporacions de Pau Segurana, Ricard Marmol i Ander Pastor segur que estaran a dalt. 
I l'Horta, tot i ser un equip recent ascendit, manté el bloc de la temporada passada, on van reincorporar jugadors de la cantera que havien volat a categories superiors degut a la situació en la que es trobava Horta i que han tornat a casa per situar l'Horta al lloc on ha estat tota la vida, a categoria nacional. 

Nosaltres crec que modestament hem de lluitar per estar entre la quarta i la cinquena plaça. Dissabte ja vàrem perdre a Horta i tot i la incorporació d'Oscar Rey i Joan Martinez, el primer degut a la seva feina fallarà molts partits, i el bloc ha de lluitar per guanyar el màxim de punts a casa i no fallar en piscines teòricament més assequibles.
Dissabte en moments puntuals ens va faltar un punt de maduresa important en els moments decisius que van fer que els tres punts es quedessin a Horta.
Caballa no el considero tant favorit com l'any passat, tot i que viatjar a Ceuta sempre és delicat per les característiques del viatge. Però el mateix els passarà a ells quan surtin fóra. Han perdut un boia i dos jugadors exterior que supleixen amb xavals de la casa, però tot i així crec que han perdut potencial en relació l'any passat. 


I la resta crec que lluitaran per les places de baix, que tal i com està el pati els últims anys no vol dir que siguin les places de descens. 
Conec la UPNA de la temporada passada. Van pagar en molts partits la seva inexperiència, però entre la piscina petita i l'any d'aprenentatge, crec que aquest any estan amb capacitat de fer un millor any. 
Dels altres tres equips poques referències. Saragossa va agafar la plaça vacant que quedava solta i segueix amb la mateixa plantilla que la temporada passada a tercera, crec que els costarà adaptar-se a la lliga nacional.

I dels equips B, Navarra sembla el més fort dels dos i dependrà igual que Sevilla de les incorporacions puntuals de l'equip A. A Saragossa el Navarra va poder disposar d'Alberto Munarriz, internacional júnior i es va notar.
Sevilla en teoria hauria d'aprofitar les dimensions de la seva piscina tot i que disposa d'un equip extremadament jove.

I jo? Doncs seguint al peu del canó!!
Aquesta temporada és especialment motivant per mi. I no perquè m'il·lusioni més que d'altres, a la meva edat això és complicat. El motiu és que serà la meva primera temporada com a pare. Dissabte a Horta el meu fill ja va tenir la oportunitat de veure'm jugar (bé, amb tres mesos el que es diu veure'm ... jejeje... ) però de sempre m'ha il·lusionat que el meu fill em veiés fent allò que m'agrada. I mentre la corda i el cos aguantin ... 
I l'altre cosa que em motiva és que aquest any compliré els 40 dins l'aigua, no ben bé el dia que els faci, aquell dia tinc un partit importantíssim amb el femení contra Rubí, però si durant la temporada. I que voleu que us digui, no hagués imaginat fa molts anys, aguantar encara a aquesta edat dins una piscina barallant-me amb nanus que quan van néixer  jo ja feia temps que olorava a clor. 
Esperem que el cos aguanti i que li pugui dedicar a l'Aran, als meus 40 i a la meva dona que és una santa per aguantar-me una bona temporada!! 






dijous, 25 d’octubre del 2012

INICI TEMPORADA EQUIPS BASE

Aquest passat cap de setmana es van iniciar les diferents competicions de base d'àmbit català, on aquest any estem representats amb un equip Juvenil Masculí, un Cadet Masculí, un Infantil Masculí i per primera vegada a la historia un Infantil Femení. 
Evidentment els objectius de cada equip són totalment diferents, sense perdre de vista l'objectiu comú de tots, que és la formació dels nostres esportistes per en un futur no molt llunyà, nodrir de gent de la casa els nostres absoluts, tant Masculí com Femení. 

A mi directament, em correspon la responsabilitat directe del Cadet i els dos Infantils, una feinada cada cap de setmana si a això hi afegim a mitjans de novembre l'inici de l'equip Femení que també entreno i l'inici de la Lliga Masculina on encara que sembli mentida, segueixo jugant!!jejeje...
Però no m'importa, gaudeixo molt amb la competició i amb la possibilitat de veure com els nostres jugadors evolucionen partit a partit, com poc a poc anem ampliant conceptes de joc i gaudir de l'evolució de cada jugador, tant en el seu rol individual com en el conjunt del col·lectiu. 
I voldria desgranar una mica el paper que crec que jugarem en cada categoria: 

Cadet Masculí :
Crec que aquest equip ha de creure en un projecte a llarg plaç, estem parlant que la categoria Cadet la conformen jugadors del 97/98 i nosaltres en tenim 2 del 97 que varen començar la temporada passada, 3 del 98 i la resta són infantils, amb el conseqüent handicap físic que això comporta a aquestes edats en relació a jugadors dos anys més grans. 
Però això estic segur que no ens farà rendir-nos, el nostre objectiu ha de ser lluitar cada partit al màxim per intentar aconseguir el major número de victòries possibles, sense marcar-nos objectius de classificació. Si continuem treballant com fins ara, els resultats i el joc aniran arribant progressivament i crec que serem capaços de fer una bona temporada. 
De moment al primer partit, tot i la derrota per 6-8 davant Poble Nou, ja es van veure coses positives. I les negatives estic segur que partit a partit les anirem polint. 



Infantil Masculí :
Aquest crec que és l'equip que ha de tenir més clars els objectius. Com deia en un primer moment, sense perdre de vista que l'objectiu diari ha de ser la millora constant dels jugadors, tant en l'apartat físic, com tècnic i tàctic, crec que l'objectiu clar d'aquest grup ha d'estar en lluitar per la tercera plaça de grup, que ens donaria la oportunitat de poder jugar una segona fase de cert nivell i amb partits disputats que són els que a la llarga et permeten una millor evolució dels conjunts. 
Això si, sense renunciar a intentar lluitar per una de les dues places que donen accés al grup del 1-12, tot i que crec que serà complicat i que si es compleixen els pronòstics han de ser per Sabadell i Granollers, ja que tot i tenir un grup de nens nombrós, de moment està encara una mica descompensat. I no podem oblidar que el nou porter és un jugador que fa un mes que es col·loca a la porteria i que tot i la gran evolució que està tenint, encara té moltes coses a millorar. 
De moment al primer partit, bona victòria per 15-6 davant el Premià amb un bon to general. Tot i així, hem de seguir en la línia de treball que estem portant fins ara, que ens permetrà una millor evolució a nivell global. 



Infantil femení :
Aquest és l'equip que té l'objectiu més clar i que té poc a veure amb els resultats. 
En vista dels problemes dels últims anys per captar nenes, des del club es va decidir aquest any apostar per un equip Infantil de noies, que comencessin a treballar des dels 13-14 anys per intentar regenerar el femení de l'entitat. En aquesta categoria sempre és més fàcil iniciar jugadores, ja que si esperem una mica més, ens trobem sense recursos per ensenyar-los moltes de les coses que ja han d'aprendre a l'infantil.
I amb aquestes que hem aconseguit trobar un grupet de nenes molt macu, que estan engrescades i amb ganes de tirar endavant. La resta depèn del treball nostre alhora de realitzar la captació per intentar en un futur no molt llunyà tenir un grup gran de jugadores de waterpolo. I quin millor moment que ara, després de la medalla de la selecció espanyola de waterpolo a les últimes Olimpíades. 
El passat dissabte a Rubí, primera prova de foc, superada amb èxit, no pel resultat, que va ser ampli, com segurament seran molts dels d'aquesta temporada, però si per les ganes i l'actitud que van mostrar les noies en tot moment. I sobretot per les més petites, jugadores en edat aleví que no han dubtat en repetir aquesta setmana i a les que de ben segur engrescarem perquè aquest projecte tiri endavant. 

I el Juvenil que aquest any entrena Carles Sanz, ha d'intentar la millor classificació possible dins un grup complicat, però amb la tranquil·litat de saber que alguns d'aquest jugadors Juvenils ja estan consolidats en el primer equip de la casa. 

Només ens queda treballar i treballar si volem tornar a situar-nos al lloc que ens pertoca al club, un club que el 2013 complirà 80 anys d'història. 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

PISCINES MUNICIPALS DE MANRESA

El passat dia 1 d'octubre es va fer efectiu el canvi de propietaris de les Piscines Municipals de Manresa, que des de 2006 (amb la nova instal·lació) gestionava el Club Natació Manresa i ara ha passat a mans d'Aigües de Manresa, sembla ser com acusa tothom, per la mala gestió del club.

No vull fer una entrada partidista perquè jo treballi ara pel club ni vull que s'entengui com a una crítica pels nous gestors. Simplement vull expressar la meva opinió amb tot el que està passant.

Després d'un procés difícil i feixuc, quan l'any 2006 el Club Natació Manresa aconsegueix la gestió de les noves piscines Municipals, amb equipaments més moderns i adequats a l'actualitat, però perdent una bona part del que feien especials les piscines, com la piscina descoberta, la pista poliesportiva o la piscina de 50m., que donaven molta vida al Club, sobretot a l'estiu ... 
El Club ha passat per moments molt delicats fins arribar al punt que l'Ajuntament decideix a finals del 2011 que el Club no pot seguir gestionant la instal·lació i des del març del 2012 intervé l'actuació del Club a les piscines per què entri a gestionar-ho una altra empresa, en aquest cas Aigües. 

El que més em dol de tota aquesta situació, no és només els problemes que tot això està generant, si no tot l'ambient negatiu que s'està creant en torn el club i els treballadors que hi quedem.
Jo no discutiré si la gestió ha estat o no la correcta perquè entre altres coses no hi entenc de números, però si que hi entenc de persones tot i que el meu caràcter pugui portar a pensar el contrari i no és just el que estem vivint.

Perquè al cap i a la fi no deixem de ser companys de viatge i que jo sàpiga, tots els treballadors que ara són d'Aigües tenen feina i són a les piscines gràcies al club. Un club que en molts casos ens ha facilitat a tots els horaris, l'adaptació de la feina a moltes altres coses i ens ha donat una sortida laboral, difícil en els temps que corren. I no s'està sent just amb el club.

Perquè només un apunt. Que quedi clar a tothom que si el club s'enfonsa, s'enfonsen les piscines. I si Aigües no funciona el club també s'ensorra. És així de clar i contundent. I el que no ho vulgui veure, té una bena important als ulls.

I en aquests deu dies de nova gestió no es respira un bon ambient a les piscines. Hi ha massa retrets per part d'uns i altres i massa coses negatives que fan que l'ambient a la feina no sigui el més adient. I o som capaços entre tots de reconduir la situació o ens farem molt mal. Perquè no només intervenen els gestors i treballadors de la piscina, hi ha moltes famílies al darrera que també estant patint per la situació creada i que no veuen un futur clar darrera de tot això. 

Només espero i desitjo que les coses ens vagin bé a tots, que remem tots en una mateixa direcció i que a la llarga, la convivència i l'harmonia predominin de manera clara en les nostres relacions. 





dissabte, 15 de setembre del 2012

CN MANRESA FEMENÍ

Aquesta temporada 2012-2013, després de 3 anys, tornaré a agafar les regnes de l'equip Femení del Manresa.
La decisió de deixar-ho en el seu moment va ser una decisió molt meditada, provocada per un desgast general entre entrenador i jugadores que estava encaminant l'equip a una situació que jo no volia arribar.
En aquells moments, en Carles Sanz es va fer càrrec de l'equip i en aquests tres anys ha hagut de passar per moltes situacions crítiques, des de baixes de jugadores, calendaris complicats ... però ha hagut de passar el tràngol més complicat que pot passar un col·lectiu, la mort en accident de trànsit de una de les jugadores, la Núria Cifuentes, que va marcar i ha marcat el de venir de l'equip.



En aquests moments ens trobem en una situació complicada, amb un dèficit important de jugadores i amb problemes per fer equip. El nostre esport i el femení en particular està visquen una època complicada, amb retallades per tots costats que han provocat la desaparició de molts equips i la visualització d'un futur poc prometedor.

Èpoques com les de la temporada 2006-2007 per exemple, l'any de l'ascens a Primera Divisió, on disposàvem d'una plantilla de 18 jugadores serà complicat que es repeteixin però no defallirem en intentar-ho. És el nostre objectiu i el nostre projecte. Volem tornar a sentir-nos orgullosos del nostre equip femení.

La veritat és que des del primer moment que em van proposar entrenar l'equip Femení, l'estiu del 2004 fins que ho vaig deixar a finals de la temporada 2009 vam passar per un munt de situacions.
Els primers anys, entrenant a la piscina vella de Manresa, quasi no disposàvem d'espai per entrenar, no entrenàvem tots els dies perquè no teníem piscina i fins i tot la segona temporada vàrem buscar un ajudant, Oscar Muncunill, per ajudar-nos els dies en que jo havia d'anar a entrenar fora amb el primer equip, que això eren dos dies a la setmana.

Mica en mica però, amb ganes i il·lusió, es va anar creant un grup unit, amb ganes de millorar i amb una progressió espectacular. Es van començar a assolir resultats i poc a poc es varen aconseguir millores en els espais d'entrenament. A més, vàrem tenir la sort de fer una bona captació de nenes i treballar amb la base, arribant fins i tot al 2008 a classificar-nos pel Campionat d'Espanya Juvenil. 
D'aquella generació sortiren la majoria de les jugadores de l'actual equip Absolut, incloent l'Anna Vila que aquest any ha decidit defensar la porteria del CN Rubí i la Gemma Casasayas, que ja fa 3 temporades que juga a Divisió d'Honor, arribant el seu primer any a guanyar la Lliga amb el Mediterrani.

L'arribada de tres manresanes que estaven jugant a Divisió d'Honor amb el Sant Feliu, la Eli Ventura, la Mireia Ventura i la Montse Fontcuberta, ens va acabar de donar el salt de qualitat que ens feia falta fins arribar a assolir l'ascens a la Primera Divisió l'any 2007


Els inicis no foren fàcils. Venien elles d'una situació totalment oposada a la que es van trobar amb mi i a la majoria els va ser complicat acceptar el canvi. Poc a poc van anar entenent el que volíem d'elles i que realment volíem apostar per un equip Femení a la casa i les coses milloraren, sobretot arrel d'una primera estada que vam fer a València a mitja temporada, aprofitant que jo hi havia estat feia dos anys i que tenia bona relació amb la gent d'allà. 

Allò va ser el punt d'inflexió i durant aquelles cinc temporades vam crear realment una pinya. No només eren un equip de waterpolo. Moltes es van fer amigues, organitzàvem sopars amb qualsevol excusa, sortides a la platja, ...  realment eren un grup unit i això es reflectia a l'hora de jugar.

Però no tot era de color de rosa, evidentment com en tot equip esportiu, quan vàrem arribar a Primera Divisió i començaren els viatges i vaig haver de començar a descartar gent perquè no tothom podia viatjar van començar els primers conflictes. Tot això no va canviar la dinàmica d'elles fora de la piscina, però ja érem un equip més competitiu i a l'aigua tothom volia guanyar-se un lloc.

De les dues temporades a Primera en tinc molt bon records. A la primera vàrem ser terceres, només perden quatre partits i un pas de fer la promoció, que la fer Vallirana, guanyant-nos a casa seva un partit que dominàvem de quatre gols i a casa a un partit on no ens va sortir res.
A la segona ja començava a haver-hi més problemes. Un Dos Hermanas intractable va quedar primer, però amb el record que l'únic partit que van perdre va ser el de la meva despedida a l'últim partit de lliga.
Vam alternar bons partits amb males actuacions i va ser el moment de prendre la decisió : es necessitava un canvi de rumb per tornar a reflotar l'equip i l'ànim de les jugadores. 


Ara la meitat o més de les jugadores del 2009 ja no hi són , hem hagut de recórrer al CN Sabadell que ens cedirà unes quantes jugadores juvenils per poder encarar amb garanties la nova temporada, amb l'esperança de tornar a tenir ben aviat un relleu assegurat.
En això treballarem, amb un equip Infantil Femení de nova creació que estic segur que ens donarà molts èxits en un futur.

P:D: El meu escrit va dedicat a la Núria Cifuentes sense ànim de molestar ningú. Era una jugadora que no tenia mai una mala cara, que entrenava com la que més i que disfrutava amb el que feia i amb les seves amigues. Se la troba a faltar ...




dissabte, 8 de setembre del 2012

PRETEMPORADA

Estem ja a principis de setembre i els equips es comencen a posar les piles de cara a la nova temporada 2012-2013. Bé tots menys nosaltres, que aprofitant que la lliga comença al novembre i que tenim el pont de la Diada pel mig, començarem el dia 12. 
Les pretemporades solen ser les èpoques més dures i aburrides de la preparació. I més ara que les lligues no comencen fins novembre, de manera que queda molt temps per endevant fins arribar al que realment ens agrada a tots que és la competició.
I ara encara han canviat bastant. Recordo les meves pretemporades quan era jovenet, quan la pilota no la veies fins al mes d'haver començat els entrenaments i el setembre el dedicaves bàsicament a còrrer, fer peses i nedar. Sortosament a mi sempre m'ha agradat nedar perquè també he sigut nedador i no tenia problemes, però actualment, que les escoles ja solen estar separades, fer nedar durant un mes a un waterpolista pot ser sinònim de que no el tornis a veure el setembre següent.




Afortunadament pels jugadors que entreno, a mi sempre m'ha agradat introduir la pilota des del primer dia. Està clar que hi ha tota una sèrie d'elements que has d'entrenar per arribar a assolir les teves fites però al cap i la fi, el nostre esport es juga amb una pilota i és important que des del primer dia el jugador la mimi i la conegui, sempre es fa més amè l'esforç que has de fer els primers dies. 

En aquest període, quan he començat a casa a pensar en com encarar la pretemporada sempre em sorgeixen els mateixos dubtes :  
  • Hem d'anar a còrrer amb els waterpolistes?
  • Hem de ser molt progressius amb el treball o com molts valoren, hem de donar canya des del primer dia?
  • És bo que des dels primers dies treballem molt tècnica i tàctica?
  • Quan comencem a fer partits?
I moltes més coses. I la resposta sol ser habitual. 
  • No crec que ens faci mal anar a còrrer sempre que ho fem per superfícies poc agressives
  • Des del principi, amb unes pautes lògiques, ja podem començar a exigir als nostres esportistes, sobretot aplicant petits treballs d'intensitat. 
  • Tècnica i tàctica sempre, i amb categories molta tècnica des del primer dia, quasi bé abans de posar-se a nedar.
  • I partits i tant!quan abans comencem a fer-los competir,més temps tindrem per anar engranant tots els sistemes que vulguem aplicar i anar ajustant l'equip. 
Són quatre cosetes que em venen al cap al principi i que sempre acabo aplicant o intentant aplicar. 

Això si, sempre que tinguis la sort de poder disposar d'espai per poder realitzar aquest treball. Cada cop més els clubs tendeixen a ser clubs socials i a perdre espai i poder dins les instal·lacions dificultant el treball dels nostres esportistes.
A Catalunya encara podem estar de sort i aquests problemes són més suportables, molts de nosaltres disposem de piscina i espai, no així d'espais adients per fer treballs en sec i sempre has trencar-te les banyes per veure on i com podràs fer aquest treball.
Però sé que fóra d'aquí els problemes són molt més importants, amb manca d'espai per entrenar a piscina, manca directament de piscina o d'instal·lacions ... i la veritat assolir després resultats amb aquestes condicions és per treure's el barret!!


dimecres, 29 d’agost del 2012

RUBEN D. RODRIGUEZ

Corria el final del mes d'agost del 2001, jo acabava de deixar el club de la meva vida, el GEIEG, després de fer-hi pràcticament de tot des dels 4 anys i iniciava una nova etapa al Waterpolo València, que en aquells moments havia assolit l'ascens a l'A-2 i començava a treure el cap al panorama nacional.
Recordo que era un dissabte a la tarda quan em despedia dels meus companys i la meva família a Girona i m'havia de trobar a l'estació de Sants amb un xaval que venia del Poble Nou i també havia fitxat pel València. 
Però per aquelles coses no ens varem trobar a l'Euromed fins que vam trepitjar l'estació de València i al veure'ns amb les bosses de waterpolo em va preguntar " Tu eres Jordi López? si el jefe nos pregunta hemos venido juntos des de Barcelona que ya lo conozco y si no nos echará bronca". El jefe era el nostre entrenador Jordi Signes que ens esperava a l'estació amb l'aleshores president del club Vicente Vidallach per portar-nos al pis on ens havíem d'acomodar.
Era en Ruben, allí va començar la nostra amistat que dura ja més de 10 anys.



Tinc bons records d'aquella temporada, tot i que em llevava a les 8 per anar a fer cursets de 8.30 a 11.30, entrenar de 12 a 2, dinar, tornar a fer cursets de 5.30 a 8.30 i tornar a entrenar de 9 a 11. Si nois, el meravellós món del waterpolo semiprofesional.
Ell que és un bon negociant i venia d'un club gran, Poble Nou,només treballava a les tardes i entrenava migdia i vespre. I al matí dormia. Sobretot perquè a les nits es quedava fins altes hores veient partits de la NBA o xerrant amb els altres companys que tampoc treballaven al matí. 
I els divendres abans de partit encara recordo les timbes de poker, això si, amb Coca -Cola i Fanta, que dissabte hi havia partit i nosaltres érem molt professionals.

I entrenar dur, molts metres nedats i moltes sèries a tope. Encara recordo al Ruben les castanyes que agafava sobretot els dilluns després de les peses en aquelles 4x75 a tope que ens feia fer un cop cada 15 dies!!jejejeje...però sempre seguia i treballava fins el límit. Podia arrossegar-se per la piscina que ell sempre donava el 100% i això ho ha traslladat molt bé als seus jugadors quan ha estat entrenador.
Aquella temporada no vàrem assolir els resultats que s'esperaven, però amb la plantilla que teníem no ho vam fer tant malament. Ens van fallar els dos croates que van fitxar, excel·lents persones però que no marcaven les diferències que suposadament havien de marcar.
En Ruben crec que va ser el màxim golejador de Primera, i la veritat que quan coincidíem a l'aigua a la banda 4-5 disfrutàvem com camells (quan l'entrenador ens deixava que li va costar!!jejeje..) ja que als dos ens agrada el joc de contraatac i el joc dinàmic i ens enteníem prou bé. 

Per motius que no exposaré, només m'hi vaig estar un any a València, per continuar un any més a Sallent i des del 2003 a Manresa. I des de llavors no em perdut mai el contacte amb el Ruben. Fins i tot l'any passat ell i la seva dona van venir al meu casament. 

Els primers anys potser amb menys asiduitat però des que es va fer càrrec del Waterpolo Túria i vàrem començar els intercanvis amb els seus equips de base ens hem comunicat més sovint. Des d'aleshores, més o menys des del 2005/2006, cada temporada hem baixat un cap de setmana a València i ells han pujat un cap de setmana a Manresa. I tot això ens ha servit a tots per conèixer noves maneres de fer waterpolo, els nostres jugadors han pogut gaudir de jornades de waterpolo diferents a les que estan acostumats i fer amistats que han perllongat en el temps. Una experiència que recomano a tothom.



Ell, com jo, és un friki del waterpolo i seríem capaços de parlar hores i hores de waterpolo. I ha fet una feinada de por al Túria, aconseguint sobretot amb la base uns resultats impensables fa 8 anys. A València des finals dels 90 que intentaven ascendir a l'A-2 però sempre amb fitxatges de fóra. Fins i tot jugadors que només jugaven les fases d'Ascens. Des que ell es va fer càrrec de la base, han estat uns habituals als Campionats d'Espanya de categories, ha pujat força jugadors valencians al primer equip i fins i tot la última temporada ha esta dels pocs equips que ha tingut l'equip A i el B a categoria nacional. 

I cada cop que hem necessitat informes un o l'altre sobre alguna cosa en concret no hem dubtat en trucar-nos. Reconec que ell aprofita que tinc el jefe del waterpolo de la RFEN a prop per quan sap que hi ha novetats demanar-me que el mantingui informat,jejejeje....



Ara per motius que ell ha explicat millor que jo, inicia una nova aventura a França, prop de París. Diuen que el waterpolo allà no té un nivell gaire alt però segur que l'equip que ell entrenarà, Noisy le Sec, millorarà una barbaritat amb tot el que ell els pot aportar. 
I què dir de la ciutat on anirà, París, una de les millors ciutats del món, la ciutat de la Llum diuen. Una ciutat preciosa. 

Només em queda desitjar-li molta sort en aquesta nova aventura, agrair-li que em dediqués en el seu moment una entrada al seu bloc i que disfruti moltíssim amb la meravellosa família que té la seva estada a París, la ciutat  i l'experiència s'ho valen. 

P:D: Ruben yo no sé si me iría contigo y cuatro frikis mas a una isla desierta, pero si las cosas te van bien por ahí y necesitas un ayudante en tu cuerpo técnico, no nos vendría mal a nuestra familía una temporadita en París!!jejeje..cuidate crak!





dijous, 23 d’agost del 2012

GIRONA I EL GEIEG

Per un gironí com jo, estar-te tant temps fóra de casa sempre ha estat una cosa que no he portat bé. L'he hagut de superar evidentment perquè la vida t'acaba portant on menys t'ho esperes i al final per molt que vulguis estar a casa, has de tirar endavant.



Des dels 14 anys, la primera vegada que em van becar a un Centre de Tecnificació per natació que estat lluny de Girona. Van seguir-hi uns anys de Centres, la carrera d'INEFC a Lleida i després el periple per València, Sallent i Manresa on ja fa 9 anys que hi estic establert.
Però sempre em queda l'enyorança de la meva terra. L'espera que arribi finals d'octubre, per les Festes de Tots Sants per tornar a disfrutar de les Festes de Sant Narcís. Aquell fred que et cala els ossos però que tot i això no ets capaç de quedar-te a casa, les atraccions de Fires, les parades de la Rambla, de la Plaça Sant Agustí, ... 
I les barraques, quantes nits no haurem passat a barraques, retrobant gent que pràcticament només la trobes en aquella ocasió, retrobant velles amistats, antigues novietes, ... passar-te hores i hores amb una copa a la mà i xerrant amb algú, fins que es feien les 6 o les 7, et menjaves un frankfurt deliciós i cap a casa. La nostàlgia en definitiva d'una festa que sempre m'ha revifat i que en moments de desencís m'han regenerat interiorment.

I a Girona hi ha el club on he passat la major part de la meva vida, el GEIEG. Un club amb una quantitat de socis extraordinària, totalment amateur i que probablement per aquest motiu no ha assolit més èxits en la gran majoria de les seves seccions, que en són moltes.

Jo evidentment puc parlar de la meva, la secció de Natació i Waterpolo. Allà des de ben petits practicàvem les dues disciplines sense cap mena d'entrebanc. Potser afavorits perquè l'entrenador dels primers equips en aquells moments, en Toni Servalls, entrenava nedadors i waterpolistes. 
Però això no va suposar mai un problema. Quan tocava jugar partit, el jugàvem. Que al matí hi havia competició de Natació, doncs a competir. Només no alternàvem si hi havia Campionats d'Espanya o Catalunya, llavors si que ens dedicàvem a preparar el Campionat en condicions.



I els partits de l'Absolut els recordo amb nostàlgia. La piscina de Sant Ponç era una bassa, una piscina de 25x12 on nosaltres ens sentíem molt a gust i amb una grada petita que gairebé sempre s'omplia de gent per veure els partits. I l'ambient era extraordinari. 
Jo de petit em trobava amb els companys d'equip i anàvem una hora abans a la piscina amb les nostres banderes a animar l'equip. Fins i tot viatjàvem amb el primer equip als partits fóra de casa. Ara em costa, sobretot a Catalunya trobar piscines on hi vagi gent a veure els partits i encara em costa més, trobar jugadors d'equips inferiors que visquin amb passió els partits dels primers equips. 

Amb els anys, per qüestions que no explicaré vaig haver d'emigrar de Girona. Just l'any següent de marxar, les noies que havia entrenat durant dos anys, una generació magnífica del 1985/1986, es van proclamar Campiones d'Espanya Juvenils. I era qüestió de temps que l'Absolut Femení arribés a Divisió d'Honor com així va passar uns anys més tard.



El problema ha estat que aquelles jugadores que van assolir aquells èxits, aquesta última temporada van tornar a aconseguir l'ascens. I què ha passat? Doncs que s'han cansat. Que sense unes jugadores a darrera que apretin i donin relleu, elles ja no tenen ganes de continuar, porten molts anys en això i si seguien és per el grup humà que tenien podia amb qualsevol entrebanc que pugues sorgir. 
I al plegar la majoria d'elles, què ha fet el club? Doncs renunciar no ja a Divisió d'Honor si no a Primera Divisió i tornar a començar des de la Segona Catalana, esborrant d'un plomall gairebé 10 anys d'èxits i esforços d'aquestes jugadores. 

Jo no sóc ningú per donar lliçons, però conec a aquestes noies des de fa molts anys i no crec que la millor solució sigui aquesta. Han hagut de lluitar molt, molts sacrificis, molt esforç i com a gironí i integrant fa molts anys d'aquesta casa, em sap molt greu que de cop i volta s'esborri tota la feina feta fins ara adduint problemes econòmics i de jugadores. 
Que jo sàpiga, per tenir jugadores has de crear base i si no hi ha relleu per darrera alguna cosa s'ha fet malament. I per altra banda, econòmicament s'ha aguantat molt temps, no crec que aquest fos el problema.

En fi, una llàstima tot el que he està passant amb el waterpolo ja no només a Girona si no a tota la província, ... però això ho deixaré per una altra entrada.  




dijous, 16 d’agost del 2012

LONDRES 2012

I com aquell que no vol la cosa, els Jocs Olímpics ja han acabat i hem iniciat una nova Olimpíada que finalitzarà amb l'inici dels propers Jocs a Río 2016.
Jo, que sóc un friki dels esports i que m'encanten aquest tipus d'esdeveniments, ara mateix em trobo buit. Si nois, em poso davant el televisor i trobo a faltar aquelles tardes veient a "Las guerreras" de l'handbol,  la selecció de waterpolo (quan es dignaven a donar els partits per la tele), el partits o més bé All Stars de la selecció USA de bàsquet, les tardes de finals a l'Estadi d'Atletisme o, digueu-me raro, les finals de piragüisme i rem. 
Perquè si, m'encanta l'esport i la manifestació més extraordinària d'això es dona durant aquest 17 dies que duren els Jocs Olímpics.



I com en tota competició com aquesta, on es posen a prova la feina i els entrenaments dels últims 4 anys, hi ha hagut alegries i decepcions, amargors i felicitat, no sempre ben repartida, però el món de l'esport és cruel, i si no que li preguntin a la selecció de Corea del Sur d'handbol femení o la selecció brasilera de voleibol. Unes perdent el bronze després de 80 minuts de partit i els altres perdent l'or olímpic després de dominar la final per 2 sets a 0.
Per posar només dos exemples, però en podríem trobar tants ...

I ja que hi som m'agradaria fer un petit balanç dels Jocs, des d'un punt de vista molt personal i que segurament no tothom compartirà.

  • Actuació espanyola : 
    • Per mi dos seleccions per damunt de totes han estat les grans triomfadores d'aquests Jocs. Evidentment el Waterpolo Femení però també la selecció d'Handbol Femenina. Podria dir que excepte França i Noruega he vist tots els partits i caram com he disfrutat. Joc dinàmic, il·lusió, garra, ... el partit pel tercer i quart lloc va ser brutal.
    • Mireia Belmonte. L'altra triomfadora. Va començar una mica dubitativa però a mesura que anaven passant els dies va agafar el punt a la competició i la medalla als 200m. Papallona li va acabar de trencar qualsevol barrera mental, demostrant als 800m tot el potencial que atesora.



    • Bàsquet : La millor selecció de la història va tornar a topar amb els americans però no han fet un bon Campionat. Això si, tot i que puguin negar-ho, després de la derrota amb Rusia van saber jugar les seves cartes per evitar els USA fins la final. El dia que en Pau i en Navarro abandonin la selecció, començarà una llarga travessia fins tornar a assolir els èxits actuals, són dos jugadors irrepetibles.
    • Gran actuació també del piragüisme, el taewkondo, gimnàstica rítmica, una llàstima l'handbol masculí i el hoquei herba amb les lesions de dos dels seus puntals, ...
    • La natació exceptuant la Mireia i la Melani Costa, al resta molt per sota del seu nivell. S'han de replantejar sota la meva humil opinió, la preparació per arribar a les grans competicions. No és normal que quan arribis al pic de la temporada no siguis capaç ni d'acostar-te a les teves millors marques.
    • I els grans desastres : el futbol òbviament, no pel resultat, si no per l'imatge de macarrisme que varen donar, sobretot a l'últim partit i l'atletisme. 46 atletes i només quatre finalistes. I el seu president com sempre, esquivant responsabilitats i carregant contra els atletes, que si no corren prou no és culpa seva.

  • Actuació Internacional : 
    • Com era d'esperar, Usain Bolt i Michael Phelps han estat els grans protagonistes dels Jocs. A mi em costa dir qui ha estat el més gran, ja que l'Usain Bolt ha aconseguit una fita històrica, difícil de tornar a repetir. I lo d'en Michael Phelps és d'un altre planeta. Jo que he estat nedador, em meravella veure'l nedar. I què dir de la seva mentalitat. després dels 400m. estils tothom el donava per acabat i ha guanyat 4 ors i 2 plates. Estratosfèric. 





    • Selecció USA de bàsquet. No són el Dream Team perquè els noms que hi havia a Barcelona'92 són impossibles de superar pel que representaven però han donat un espectacle brutal. Cada partit era una festa, disfrutaven a la pista, anotaven, s'ho passaven bé .. i el dia que els hi van posar problemes, es van posar el mono de treball i van ser capaços de superar tots els problemes que els hi va plantejar Espanya.
    • Gran Bretanya : Després d'un inici dubitatiu, els organitzadors dels Jocs han fet una actuació collonuda. Volien estar per darrera dels USA i Xina i ho han aconseguit. Esportivament excepcionals i organitzativa-ment excel·lents. Veure la piscina, l'estadi d'Atletisme i sobretot els carrers on es disputaven les proves llargues, el Triatló, les Aigües Obertes ... plenes a vessar de gent animant, és extraordinari. Gallina de piel que diria aquell.
    • I de coses destacables n'hi han hagut moltes més, els rècords del món en Atletisme, l'actuació del xinés Yang a la piscina (brutal la marca dels 1500m a una freqüència de braçada tan baixa), les competicions per equips on normalment per un gol entres a l'Olimp o t'enfonses a l'infern, tornar a veure com cada 4 anys, el Judo, el Tawkondo, el Rem, el Piragüisme, ... però per damunt de tot m'agradaria destacar el Triatló Masculí. Reconec que em vaig plantar davant el televisor les 2 hores de cursa i que vaig disfrutar com un nen petit. La gentada que hi havia als carrers, el ritme que varen imprimir des del primer moment i la qualitat en la cursa atlètica, van fer que per mi, aquesta fos la gran cursa dels Jocs. 




En fi, haurem de tornar a esperar 4 anys més per tornar a seure davant el sofà i tornar a gaudir d'aquest magnífic esdeveniment. Només espero que la Cerimònia de Clausura no torni a ser un altra Festival d'Eurovisió, perquè amb música britànica encara però 2 hores amb samba i música brasilera ... no sé si ho podré aguantar!!!jejejeje...

Enhorabona a tots els que han pogut participar a Londres'12 i a treballar per tornar a estar amb més i millor a Rio'16. 



dimarts, 14 d’agost del 2012

SELECCIÓ FEMENINA WATERPOLO

9 d'Agost de 2012. Una data que quedarà marcada per sempre a la història del waterpolo femení espanyol i 13 noms que es recordaran eternament. 
Laura Ester, Marta Bach, Anni Espar, Roser Tarragó, Matti Ortiz, Jennifer Pareja, Lorena Miranda, Pilar Peña, Andrea Blas, Ona Messeguer, Maica Garcia, Laura López i Anna Copado, amb tot el cos tècnic al darrera, quedaran per sempre més a l'Olimp del waterpolo Femení. 



La veritat és que han realitzat un Campionat fantàstic, donant una imatge sòlida des del primer partit amb Xina, amb un joc equilibrat i dinàmic que ha estat la delícia de tots els que estimem aquest esport i amb una confiança extraordinària en les seves possibilitats. 
Per mi la clau ha estat saber aprofitar la dinàmica positiva que es va començar a crear arrel del títol Mundial Júnior de l'any passat a Trieste. La gran actuació al preolímpic no va fer més que refrendar la gran tasca feta i això ho han sapigut transformar en el moment oportú.
I per mi l'altra clau d'aquests Jocs Olímpics ha estat l'actuació de la Laura Ester. La seguretat que ha donat sota pals i les seves actuacions de mèrit han ajudat moltíssim a la defensa i han provocat greus maldecaps als atacs contraris. Sabem tots la importància d'un bon porter en aquest esport i ha quedat demostrat en aquesta competició. 


La única actuació més fluixa va ser la final on per mi no va ser problema de nervis ni de tensió, si no que els Estats Units van fer un plantejament de partit perfecte. Sabien que Espanya es basa molt amb el joc a la boia de la Maica i es van dedicar en tot moment a que ella no jugués amb comoditat, amb moviments constants en el seu atac per portar-la fins els dos metres perquè hagués de tornar a recórrer tota la piscina per anar fins la seva posició. El resultat va ser que al segon quart la pobre Maica tenia ja la llengua fóra. 

Tot i que és difícil destacar algú per sobre les altres, ja que les dotze jugadores (l'Anna Copado no ha pogut jugar un sol minut però un 10 per la seva actitud durant tot el Campionat) han realitzat uns Jocs magnífics, per mi ha estat impressionant el Campionat de l'Anni Espar. En una posició difícil com és la posició 2, on la majoria d'equips feien zona pel seu costat, ha llegit perfectament cada situació, llançant amb encert en el moment oportú, col·locant la pilota a la boia quan tocava o realitzant la última passada de gol quan hi havia la oportunitat. Esperem que als USA segueixi amb la seva progressió, ja que si és així estarem parlant d'una jugadora de nivell mundial que pot assolir unes fites increïbles.

I ara què? aquí venen els principals dubtes, perquè els elogis i els aplaudiments han estat unànimes de part de molta gent, fins i tot gent que no s'ha preocupat mai del waterpolo femení i ara es puja al carro de l'èxit, cosa normal en aquest país. 
Ara toca Mundial l'any que ve a Barcelona i en bona lògica s'ha de tornar a lluitar per medalles. Però i aquí el meu gran dubte, es sabrà gestionar tot això ? de manera que les jugadores rebin ajudes suficients per part de tothom per poder preparar-ho a fons?
La situació del waterpolo femení està al límit, amb equips que acaben d'ascendir a Divisió d'Honor (GEIEG i Ciutat de Palma) ja no renunciant a la categoria si no desapareixent de les lligues Nacionals. 
Amb una Primera Divisió amb 7 equips, on ja directament no hi ha descensos i on les cartes, al igual que la Divisió d'Honor, estan marcades, i equips als quals se'ls ofereix la possibilitat de jugar Lliga nacional i renuncien per problemes econòmics. 
Amb clubs que cada cop tenen menys espai i recursos per poder ja no jugar si no entrenar en condicions adequades. 

És per això i per moltes coses més que podríem debatre però necessitaria 7 entrades més, que el futur em genera molts dubtes. Tot i tenir una mitjana d'edat de 21 anys, de tenir ambició i un projecte de futur, es necessari cuidar el dia a dia ja no d'aquestes jugadores, si no de les generacions futures perquè aquesta medalla aconseguida en aquests Jocs Olímpics tingui la continuïtat desitjada per tota la família del waterpolo. 

Enhorabona a tota la família del waterpolo Femení i en particular a tots aquells clubs petits que amb la seva tasca diaria fan possible que el waterpolo femení hagi assolit aquesta medalla. 

P:D: No volia acabar sense mencionar la Blanca Gil. Aquesta temporada ha passat per problemes personals importants i no ha pogut estar amb les seves companyes. Després dels anys que porta al màxim nivell, sense realitzar mai un mal Campionat, no sortirà als llibres en el moment gloriós del waterpolo femení. Però crec que una petita part d'aquesta medalla també és seva. 







dissabte, 11 d’agost del 2012

REFLEXIONS WATERPOLO MASCULÍ JJOO 2012

Aquesta és la meva primera entrada al bloc, i la volia iniciar amb una reflexió sobre l'actuació del l'equip masculí de waterpolo als Jocs Olímpics de Londres a punt de finalitzar.



Waterpolo Masculí 
Mai parlaré de fracàs en un equip que queda 5è o 6è a uns Jocs Olímpics perquè sóc conscient del gran treball que hi ha al darrera de tot això i l'esforç i el sacrifici que suposa preparar uns Jocs Olímpics. Però si que crec que en el món del waterpolo en general ha quedat un regust de certa decepció en l'actuació de l'equip masculí espanyol, ja que després de les 3 primeres jornades semblava que apuntava molt més amunt del que al  final s'aconseguirà. Però anem per parts.

Aquesta selecció ja fa uns quants anys que juga junta, pràcticament la base porten jugant campionats des del Mundial del 2007 i des de fóra dóna la sensació que estan estancats. Podem valorar que els balcànics són més alts, més forts i més guapos si volem, però en aquests Jocs, en els partits importants, llegeixis Croàcia, Itàlia i Montenegro no s'ha jugat al nivell esperat, potser amb l'excepció dels croats, que tot i validar el gol d'Ivan Pérez tampoc s'hagués guanyat ni millorat la classificació.

I les estadístiques, fredes moltes vegades, avalen aquesta teoria. Montenegro és una gran selecció amb jugadors corpulents, però on es guanyen els partits en aquest nivell, jugades de superioritat, ells fan un 60% i Espanya un 30%, quan es tenen 17 superioritats a favor i 11 en contra. Aquesta és la diferència real.

I em permetré fer una reflexió un pèl a fons de l'equip, sense ànim d'ofendre ningú,  conscient de que són els millors jugadors espanyols del moment, però pensant que alguna solució es podria buscar.
  • Porteria : Res a dir dels dos porters seleccionats. Podríem valorar si seria bo començar a portar un segon porter jove per començar-se a foguejar internacionalment com per exemple Diego Tébar, però segur que ara com ara hi ha els dos millors porters espanyols a la selecció. Només un però, per mi és important que un dels dos senti que és el titular. Està molt bé tenir dues opcions però crec que els canvis produïts ,jugant un dia un i un dia l'altre, han acabat afectant el rendiment dels dos i el seu Campionat ha estat de més a menys. 
  • Boies : Per mi el gran problema del futur. Fins ara teníem un dels millors boies del món (Ivan Pérez), tot i que en aquest Campionat n'hi ha hagut de millors, al qual els àrbitres el respectaven de tal manera que cada cop que entrava a l'aigua la selecció tenia assegurades un parell d'exclusions a favor en un parell de minuts. Veurem com evoluciona això ara quan no hi sigui. Els altres dos, Xavi Vallés ha fet un bon Campionat però també necessita ja un relleu i en Baloo ha acabat per fondre's,  tan jugar de boia i defensor de boia. Una revolució si voleu però per mi poc efectiva. I mirant al futur ... la cosa no pinta molt bé. No es vislumbren jugadors que en un futur puguin donar aquest salt necessari per estar a l'elit i estem parlant d'una posició clau en el waterpolo actual.
  • Jugadors franquícia : Per mi indiscutiblement són Felipe Perrone, Guillermo Molina i Xavi Garcia. D'aquest tres l'únic que crec que ha esta al seu nivell és Felipe, una bèstia dins l'aigua amb una força i un poder majestuós. Tant Guillermo com en Xavi per mi han estat per sota del nivell exigit en uns Jocs si es vol arribar a medalla. Xavi Garcia després d'una gran temporada a Rijeka ha donat la sensació de no trobar-se a gust, de falta de confiança i s'han trobat a faltar i molt els seus llançaments. I en Guillermo per mi el més fluix dels tres. Ofensivament poca aportació i defensivament, tot i tenir la feina desagradable de marcar la boia, tampoc ha fet una tasca positiva. Masses vegades els boies contraris han acabat amb comoditat o traient una exclusió fàcil.
  • Resta de l'equip : Aquí és on molt de nosaltres segurament faríem 7 seleccions diferents. De la resta de jugadors, Albert Español, Marc Minguell, David Martin, Mario Garcia i Blai Mallarach, la majoria de nosaltres segurament només coincidiríem amb els dos primers. Per mi el Campionat de Marc Minguell i Albert Español és molt positiu, demostrant que el seu pas per la Lliga Italiana els ha servit per assolir un grau de maduresa important però amb els altres 3 tinc els meus dubtes. Blai Mallarach segurament té l'esquerra més potent del continent, però li falta consistència en el seu joc. Masses expulsions absurdes, de vegades males lectures de joc, que ho supleix amb un llançament estratosfèric que no sempre és efectiu. I David Martin i Mario Garcia complint amb els seus rols, sense més.

Segurament en aquest últim apartat molt faríem variacions. Jo fa temps que sóc partidari de començar a integrar joves en aquest planter. Per portar gent que no et marqui diferències, prefereixo començar a apostar per xavals joves com Oscar Carrillo, Ruben de Lera, Victor Gutierrez, ... i fins i tot algun del 94 tipus Bustos o Barroso. Tard o d'hora han de ser el futur de la selecció i crec que podrien aportar el mateix o més que alguns dels que he anomenat però amb l'avantatge que a la llarga, el rendiment d'aquests serà més beneficiós per la selecció. Però senyors, qui sóc jo per canviar res.

P:D: L'any que ve Mundial a Barcelona, crec que a part de l'Ivan, pocs canvis veurem a la selecció