RUBEN D. RODRIGUEZ

Corria el final del mes d'agost del 2001, jo acabava de deixar el club de la meva vida, el GEIEG, després de fer-hi pràcticament de tot des dels 4 anys i iniciava una nova etapa al Waterpolo València, que en aquells moments havia assolit l'ascens a l'A-2 i començava a treure el cap al panorama nacional.

Recordo que era un dissabte a la tarda quan em despedia dels meus companys i la meva família a Girona i m'havia de trobar a l'estació de Sants amb un xaval que venia del Poble Nou i també havia fitxat pel València. 
Però per aquelles coses no ens varem trobar a l'Euromed fins que vam trepitjar l'estació de València i al veure'ns amb les bosses de waterpolo em va preguntar " Tu eres Jordi López? si el jefe nos pregunta hemos venido juntos des de Barcelona que ya lo conozco y si no nos echará bronca". El jefe era el nostre entrenador Jordi Signes que ens esperava a l'estació amb l'aleshores president del club Vicente Vidallach per portar-nos al pis on ens havíem d'acomodar.

Era en Ruben, allí va començar la nostra amistat que dura ja més de 10 anys.

Tinc bons records d'aquella temporada, tot i que em llevava a les 8 per anar a fer cursets de 8.30 a 11.30, entrenar de 12 a 2, dinar, tornar a fer cursets de 5.30 a 8.30 i tornar a entrenar de 9 a 11. Si nois, el meravellós món del waterpolo semiprofesional.
Ell que és un bon negociant i venia d'un club gran, Poble Nou,només treballava a les tardes i entrenava migdia i vespre. I al matí dormia. Sobretot perquè a les nits es quedava fins altes hores veient partits de la NBA o xerrant amb els altres companys que tampoc treballaven al matí. 
I els divendres abans de partit encara recordo les timbes de poker, això si, amb Coca -Cola i Fanta, que dissabte hi havia partit i nosaltres érem molt professionals.

I entrenar dur, molts metres nedats i moltes sèries a tope. Encara recordo al Ruben les castanyes que agafava sobretot els dilluns després de les peses en aquelles 4x75 a tope que ens feia fer un cop cada 15 dies!!jejejeje...però sempre seguia i treballava fins el límit. Podia arrossegar-se per la piscina que ell sempre donava el 100% i això ho ha traslladat molt bé als seus jugadors quan ha estat entrenador.
Aquella temporada no vàrem assolir els resultats que s'esperaven, però amb la plantilla que teníem no ho vam fer tant malament. Ens van fallar els dos croates que van fitxar, excel·lents persones però que no marcaven les diferències que suposadament havien de marcar.
En Ruben crec que va ser el màxim golejador de Primera, i la veritat que quan coincidíem a l'aigua a la banda 4-5 disfrutàvem com camells (quan l'entrenador ens deixava que li va costar!!jejeje..) ja que als dos ens agrada el joc de contraatac i el joc dinàmic i ens enteníem prou bé. 

Per motius que no exposaré, només m'hi vaig estar un any a València, per continuar un any més a Sallent i des del 2003 a Manresa. I des de llavors no em perdut mai el contacte amb el Ruben. Fins i tot l'any passat ell i la seva dona van venir al meu casament. 
Els primers anys potser amb menys asiduitat però des que es va fer càrrec del Waterpolo Túria i vàrem començar els intercanvis amb els seus equips de base ens hem comunicat més sovint. Des d'aleshores, més o menys des del 2005/2006, cada temporada hem baixat un cap de setmana a València i ells han pujat un cap de setmana a Manresa. I tot això ens ha servit a tots per conèixer noves maneres de fer waterpolo, els nostres jugadors han pogut gaudir de jornades de waterpolo diferents a les que estan acostumats i fer amistats que han perllongat en el temps. Una experiència que recomano a tothom.

Ell, com jo, és un friki del waterpolo i seríem capaços de parlar hores i hores de waterpolo. I ha fet una feinada de por al Túria, aconseguint sobretot amb la base uns resultats impensables fa 8 anys. A València des finals dels 90 que intentaven ascendir a l'A-2 però sempre amb fitxatges de fóra. Fins i tot jugadors que només jugaven les fases d'Ascens. Des que ell es va fer càrrec de la base, han estat uns habituals als Campionats d'Espanya de categories, ha pujat força jugadors valencians al primer equip i fins i tot la última temporada ha esta dels pocs equips que ha tingut l'equip A i el B a categoria nacional. 
I cada cop que hem necessitat informes un o l'altre sobre alguna cosa en concret no hem dubtat en trucar-nos. Reconec que ell aprofita que tinc el jefe del waterpolo de la RFEN a prop per quan sap que hi ha novetats demanar-me que el mantingui informat,jejejeje....

Ara per motius que ell ha explicat millor que jo, inicia una nova aventura a França, prop de París. Diuen que el waterpolo allà no té un nivell gaire alt però segur que l'equip que ell entrenarà, Noisy le Sec, millorarà una barbaritat amb tot el que ell els pot aportar. 
I què dir de la ciutat on anirà, París, una de les millors ciutats del món, la ciutat de la Llum diuen. Una ciutat preciosa. 

Només em queda desitjar-li molta sort en aquesta nova aventura, agrair-li que em dediqués en el seu moment una entrada al seu bloc i que disfruti moltíssim amb la meravellosa família que té la seva estada a París, la ciutat  i l'experiència s'ho valen. 

P:D: Ruben yo no sé si me iría contigo y cuatro frikis mas a una isla desierta, pero si las cosas te van bien por ahí y necesitas un ayudante en tu cuerpo técnico, no nos vendría mal a nuestra familía una temporadita en París!!jejeje..cuidate crak!

GIRONA I EL GEIEG

Per un gironí com jo, estar-te tant temps fóra de casa sempre ha estat una cosa que no he portat bé. L'he hagut de superar evidentment perquè la vida t'acaba portant on menys t'ho esperes i al final per molt que vulguis estar a casa, has de tirar endavant.

Des dels 14 anys, la primera vegada que em van becar a un Centre de Tecnificació per natació que estat lluny de Girona. Van seguir-hi uns anys de Centres, la carrera d'INEFC a Lleida i després el periple per València, Sallent i Manresa on ja fa 9 anys que hi estic establert.

Però sempre em queda l'enyorança de la meva terra. L'espera que arribi finals d'octubre, per les Festes de Tots Sants per tornar a disfrutar de les Festes de Sant Narcís. Aquell fred que et cala els ossos però que tot i això no ets capaç de quedar-te a casa, les atraccions de Fires, les parades de la Rambla, de la Plaça Sant Agustí, ... 

I les barraques, quantes nits no haurem passat a barraques, retrobant gent que pràcticament només la trobes en aquella ocasió, retrobant velles amistats, antigues novietes, ... passar-te hores i hores amb una copa a la mà i xerrant amb algú, fins que es feien les 6 o les 7, et menjaves un frankfurt deliciós i cap a casa. La nostàlgia en definitiva d'una festa que sempre m'ha revifat i que en moments de desencís m'han regenerat interiorment.

I a Girona hi ha el club on he passat la major part de la meva vida, el GEIEG. Un club amb una quantitat de socis extraordinària, totalment amateur i que probablement per aquest motiu no ha assolit més èxits en la gran majoria de les seves seccions, que en són moltes.

Jo evidentment puc parlar de la meva, la secció de Natació i Waterpolo. Allà des de ben petits practicàvem les dues disciplines sense cap mena d'entrebanc. Potser afavorits perquè l'entrenador dels primers equips en aquells moments, en Toni Servalls, entrenava nedadors i waterpolistes. 

Però això no va suposar mai un problema. Quan tocava jugar partit, el jugàvem. Que al matí hi havia competició de Natació, doncs a competir. Només no alternàvem si hi havia Campionats d'Espanya o Catalunya, llavors si que ens dedicàvem a preparar el Campionat en condicions.

I els partits de l'Absolut els recordo amb nostàlgia. La piscina de Sant Ponç era una bassa, una piscina de 25x12 on nosaltres ens sentíem molt a gust i amb una grada petita que gairebé sempre s'omplia de gent per veure els partits. I l'ambient era extraordinari. 

Jo de petit em trobava amb els companys d'equip i anàvem una hora abans a la piscina amb les nostres banderes a animar l'equip. Fins i tot viatjàvem amb el primer equip als partits fóra de casa. Ara em costa, sobretot a Catalunya trobar piscines on hi vagi gent a veure els partits i encara em costa més, trobar jugadors d'equips inferiors que visquin amb passió els partits dels primers equips. 

Amb els anys, per qüestions que no explicaré vaig haver d'emigrar de Girona. Just l'any següent de marxar, les noies que havia entrenat durant dos anys, una generació magnífica del 1985/1986, es van proclamar Campiones d'Espanya Juvenils. I era qüestió de temps que l'Absolut Femení arribés a Divisió d'Honor com així va passar uns anys més tard.

El problema ha estat que aquelles jugadores que van assolir aquells èxits, aquesta última temporada van tornar a aconseguir l'ascens. I què ha passat? Doncs que s'han cansat. Que sense unes jugadores a darrera que apretin i donin relleu, elles ja no tenen ganes de continuar, porten molts anys en això i si seguien és per el grup humà que tenien podia amb qualsevol entrebanc que pugues sorgir. 

I al plegar la majoria d'elles, què ha fet el club? Doncs renunciar no ja a Divisió d'Honor si no a Primera Divisió i tornar a començar des de la Segona Catalana, esborrant d'un plomall gairebé 10 anys d'èxits i esforços d'aquestes jugadores. 

Jo no sóc ningú per donar lliçons, però conec a aquestes noies des de fa molts anys i no crec que la millor solució sigui aquesta. Han hagut de lluitar molt, molts sacrificis, molt esforç i com a gironí i integrant fa molts anys d'aquesta casa, em sap molt greu que de cop i volta s'esborri tota la feina feta fins ara adduint problemes econòmics i de jugadores. 

Que jo sàpiga, per tenir jugadores has de crear base i si no hi ha relleu per darrera alguna cosa s'ha fet malament. I per altra banda, econòmicament s'ha aguantat molt temps, no crec que aquest fos el problema.

En fi, una llàstima tot el que he està passant amb el waterpolo ja no només a Girona si no a tota la província, ... però això ho deixaré per una altra entrada.  

LONDRES 2012

I com aquell que no vol la cosa, els Jocs Olímpics ja han acabat i hem iniciat una nova Olimpíada que finalitzarà amb l'inici dels propers Jocs a Río 2016.

Jo, que sóc un friki dels esports i que m'encanten aquest tipus d'esdeveniments, ara mateix em trobo buit. Si nois, em poso davant el televisor i trobo a faltar aquelles tardes veient a "Las guerreras" de l'handbol,  la selecció de waterpolo (quan es dignaven a donar els partits per la tele), el partits o més bé All Stars de la selecció USA de bàsquet, les tardes de finals a l'Estadi d'Atletisme o, digueu-me raro, les finals de piragüisme i rem. 

Perquè si, m'encanta l'esport i la manifestació més extraordinària d'això es dona durant aquest 17 dies que duren els Jocs Olímpics.

I com en tota competició com aquesta, on es posen a prova la feina i els entrenaments dels últims 4 anys, hi ha hagut alegries i decepcions, amargors i felicitat, no sempre ben repartida, però el món de l'esport és cruel, i si no que li preguntin a la selecció de Corea del Sur d'handbol femení o la selecció brasilera de voleibol. Unes perdent el bronze després de 80 minuts de partit i els altres perdent l'or olímpic després de dominar la final per 2 sets a 0.

Per posar només dos exemples, però en podríem trobar tants ...

I ja que hi som m'agradaria fer un petit balanç dels Jocs, des d'un punt de vista molt personal i que segurament no tothom compartirà.

• Actuació espanyola : 

• Per mi dos seleccions per damunt de totes han estat les grans triomfadores d'aquests Jocs. Evidentment el Waterpolo Femení però també la selecció d'Handbol Femenina. Podria dir que excepte França i Noruega he vist tots els partits i caram com he disfrutat. Joc dinàmic, il·lusió, garra, ... el partit pel tercer i quart lloc va ser brutal.

• Mireia Belmonte. L'altra triomfadora. Va començar una mica dubitativa però a mesura que anaven passant els dies va agafar el punt a la competició i la medalla als 200m. Papallona li va acabar de trencar qualsevol barrera mental, demostrant als 800m tot el potencial que atesora.

• Bàsquet : La millor selecció de la història va tornar a topar amb els americans però no han fet un bon Campionat. Això si, tot i que puguin negar-ho, després de la derrota amb Rusia van saber jugar les seves cartes per evitar els USA fins la final. El dia que en Pau i en Navarro abandonin la selecció, començarà una llarga travessia fins tornar a assolir els èxits actuals, són dos jugadors irrepetibles.

• Gran actuació també del piragüisme, el taewkondo, gimnàstica rítmica, una llàstima l'handbol masculí i el hoquei herba amb les lesions de dos dels seus puntals, ...

• La natació exceptuant la Mireia i la Melani Costa, al resta molt per sota del seu nivell. S'han de replantejar sota la meva humil opinió, la preparació per arribar a les grans competicions. No és normal que quan arribis al pic de la temporada no siguis capaç ni d'acostar-te a les teves millors marques.

• I els grans desastres : el futbol òbviament, no pel resultat, si no per l'imatge de macarrisme que varen donar, sobretot a l'últim partit i l'atletisme. 46 atletes i només quatre finalistes. I el seu president com sempre, esquivant responsabilitats i carregant contra els atletes, que si no corren prou no és culpa seva.

• Actuació Internacional : 

• Com era d'esperar, Usain Bolt i Michael Phelps han estat els grans protagonistes dels Jocs. A mi em costa dir qui ha estat el més gran, ja que l'Usain Bolt ha aconseguit una fita històrica, difícil de tornar a repetir. I lo d'en Michael Phelps és d'un altre planeta. Jo que he estat nedador, em meravella veure'l nedar. I què dir de la seva mentalitat. després dels 400m. estils tothom el donava per acabat i ha guanyat 4 ors i 2 plates. Estratosfèric. 

• Selecció USA de bàsquet. No són el Dream Team perquè els noms que hi havia a Barcelona'92 són impossibles de superar pel que representaven però han donat un espectacle brutal. Cada partit era una festa, disfrutaven a la pista, anotaven, s'ho passaven bé .. i el dia que els hi van posar problemes, es van posar el mono de treball i van ser capaços de superar tots els problemes que els hi va plantejar Espanya.

• Gran Bretanya : Després d'un inici dubitatiu, els organitzadors dels Jocs han fet una actuació collonuda. Volien estar per darrera dels USA i Xina i ho han aconseguit. Esportivament excepcionals i organitzativa-ment excel·lents. Veure la piscina, l'estadi d'Atletisme i sobretot els carrers on es disputaven les proves llargues, el Triatló, les Aigües Obertes ... plenes a vessar de gent animant, és extraordinari. Gallina de piel que diria aquell.

• I de coses destacables n'hi han hagut moltes més, els rècords del món en Atletisme, l'actuació del xinés Yang a la piscina (brutal la marca dels 1500m a una freqüència de braçada tan baixa), les competicions per equips on normalment per un gol entres a l'Olimp o t'enfonses a l'infern, tornar a veure com cada 4 anys, el Judo, el Tawkondo, el Rem, el Piragüisme, ... però per damunt de tot m'agradaria destacar el Triatló Masculí. Reconec que em vaig plantar davant el televisor les 2 hores de cursa i que vaig disfrutar com un nen petit. La gentada que hi havia als carrers, el ritme que varen imprimir des del primer moment i la qualitat en la cursa atlètica, van fer que per mi, aquesta fos la gran cursa dels Jocs. 

En fi, haurem de tornar a esperar 4 anys més per tornar a seure davant el sofà i tornar a gaudir d'aquest magnífic esdeveniment. Només espero que la Cerimònia de Clausura no torni a ser un altra Festival d'Eurovisió, perquè amb música britànica encara però 2 hores amb samba i música brasilera ... no sé si ho podré aguantar!!!jejejeje...

Enhorabona a tots els que han pogut participar a Londres'12 i a treballar per tornar a estar amb més i millor a Rio'16. 

SELECCIÓ FEMENINA WATERPOLO

9 d'Agost de 2012. Una data que quedarà marcada per sempre a la història del waterpolo femení espanyol i 13 noms que es recordaran eternament. 

Laura Ester, Marta Bach, Anni Espar, Roser Tarragó, Matti Ortiz, Jennifer Pareja, Lorena Miranda, Pilar Peña, Andrea Blas, Ona Messeguer, Maica Garcia, Laura López i Anna Copado, amb tot el cos tècnic al darrera, quedaran per sempre més a l'Olimp del waterpolo Femení. 

La veritat és que han realitzat un Campionat fantàstic, donant una imatge sòlida des del primer partit amb Xina, amb un joc equilibrat i dinàmic que ha estat la delícia de tots els que estimem aquest esport i amb una confiança extraordinària en les seves possibilitats. 

Per mi la clau ha estat saber aprofitar la dinàmica positiva que es va començar a crear arrel del títol Mundial Júnior de l'any passat a Trieste. La gran actuació al preolímpic no va fer més que refrendar la gran tasca feta i això ho han sapigut transformar en el moment oportú.

I per mi l'altra clau d'aquests Jocs Olímpics ha estat l'actuació de la Laura Ester. La seguretat que ha donat sota pals i les seves actuacions de mèrit han ajudat moltíssim a la defensa i han provocat greus maldecaps als atacs contraris. Sabem tots la importància d'un bon porter en aquest esport i ha quedat demostrat en aquesta competició. 

La única actuació més fluixa va ser la final on per mi no va ser problema de nervis ni de tensió, si no que els Estats Units van fer un plantejament de partit perfecte. Sabien que Espanya es basa molt amb el joc a la boia de la Maica i es van dedicar en tot moment a que ella no jugués amb comoditat, amb moviments constants en el seu atac per portar-la fins els dos metres perquè hagués de tornar a recórrer tota la piscina per anar fins la seva posició. El resultat va ser que al segon quart la pobre Maica tenia ja la llengua fóra. 

Tot i que és difícil destacar algú per sobre les altres, ja que les dotze jugadores (l'Anna Copado no ha pogut jugar un sol minut però un 10 per la seva actitud durant tot el Campionat) han realitzat uns Jocs magnífics, per mi ha estat impressionant el Campionat de l'Anni Espar. En una posició difícil com és la posició 2, on la majoria d'equips feien zona pel seu costat, ha llegit perfectament cada situació, llançant amb encert en el moment oportú, col·locant la pilota a la boia quan tocava o realitzant la última passada de gol quan hi havia la oportunitat. Esperem que als USA segueixi amb la seva progressió, ja que si és així estarem parlant d'una jugadora de nivell mundial que pot assolir unes fites increïbles.

I ara què? aquí venen els principals dubtes, perquè els elogis i els aplaudiments han estat unànimes de part de molta gent, fins i tot gent que no s'ha preocupat mai del waterpolo femení i ara es puja al carro de l'èxit, cosa normal en aquest país. 

Ara toca Mundial l'any que ve a Barcelona i en bona lògica s'ha de tornar a lluitar per medalles. Però i aquí el meu gran dubte, es sabrà gestionar tot això ? de manera que les jugadores rebin ajudes suficients per part de tothom per poder preparar-ho a fons?

La situació del waterpolo femení està al límit, amb equips que acaben d'ascendir a Divisió d'Honor (GEIEG i Ciutat de Palma) ja no renunciant a la categoria si no desapareixent de les lligues Nacionals. 

Amb una Primera Divisió amb 7 equips, on ja directament no hi ha descensos i on les cartes, al igual que la Divisió d'Honor, estan marcades, i equips als quals se'ls ofereix la possibilitat de jugar Lliga nacional i renuncien per problemes econòmics. 

Amb clubs que cada cop tenen menys espai i recursos per poder ja no jugar si no entrenar en condicions adequades. 

És per això i per moltes coses més que podríem debatre però necessitaria 7 entrades més, que el futur em genera molts dubtes. Tot i tenir una mitjana d'edat de 21 anys, de tenir ambició i un projecte de futur, es necessari cuidar el dia a dia ja no d'aquestes jugadores, si no de les generacions futures perquè aquesta medalla aconseguida en aquests Jocs Olímpics tingui la continuïtat desitjada per tota la família del waterpolo. 

Enhorabona a tota la família del waterpolo Femení i en particular a tots aquells clubs petits que amb la seva tasca diaria fan possible que el waterpolo femení hagi assolit aquesta medalla. 

P:D: No volia acabar sense mencionar la Blanca Gil. Aquesta temporada ha passat per problemes personals importants i no ha pogut estar amb les seves companyes. Després dels anys que porta al màxim nivell, sense realitzar mai un mal Campionat, no sortirà als llibres en el moment gloriós del waterpolo femení. Però crec que una petita part d'aquesta medalla també és seva. 

REFLEXIONS WATERPOLO MASCULÍ JJOO 2012

Aquesta és la meva primera entrada al bloc, i la volia iniciar amb una reflexió sobre l'actuació del l'equip masculí de waterpolo als Jocs Olímpics de Londres a punt de finalitzar.

Waterpolo Masculí 

Mai parlaré de fracàs en un equip que queda 5è o 6è a uns Jocs Olímpics perquè sóc conscient del gran treball que hi ha al darrera de tot això i l'esforç i el sacrifici que suposa preparar uns Jocs Olímpics. Però si que crec que en el món del waterpolo en general ha quedat un regust de certa decepció en l'actuació de l'equip masculí espanyol, ja que després de les 3 primeres jornades semblava que apuntava molt més amunt del que al  final s'aconseguirà. Però anem per parts.

Aquesta selecció ja fa uns quants anys que juga junta, pràcticament la base porten jugant campionats des del Mundial del 2007 i des de fóra dóna la sensació que estan estancats. Podem valorar que els balcànics són més alts, més forts i més guapos si volem, però en aquests Jocs, en els partits importants, llegeixis Croàcia, Itàlia i Montenegro no s'ha jugat al nivell esperat, potser amb l'excepció dels croats, que tot i validar el gol d'Ivan Pérez tampoc s'hagués guanyat ni millorat la classificació.

I les estadístiques, fredes moltes vegades, avalen aquesta teoria. Montenegro és una gran selecció amb jugadors corpulents, però on es guanyen els partits en aquest nivell, jugades de superioritat, ells fan un 60% i Espanya un 30%, quan es tenen 17 superioritats a favor i 11 en contra. Aquesta és la diferència real.

I em permetré fer una reflexió un pèl a fons de l'equip, sense ànim d'ofendre ningú,  conscient de que són els millors jugadors espanyols del moment, però pensant que alguna solució es podria buscar.

• Porteria : Res a dir dels dos porters seleccionats. Podríem valorar si seria bo començar a portar un segon porter jove per començar-se a foguejar internacionalment com per exemple Diego Tébar, però segur que ara com ara hi ha els dos millors porters espanyols a la selecció. Només un però, per mi és important que un dels dos senti que és el titular. Està molt bé tenir dues opcions però crec que els canvis produïts ,jugant un dia un i un dia l'altre, han acabat afectant el rendiment dels dos i el seu Campionat ha estat de més a menys. 

• Boies : Per mi el gran problema del futur. Fins ara teníem un dels millors boies del món (Ivan Pérez), tot i que en aquest Campionat n'hi ha hagut de millors, al qual els àrbitres el respectaven de tal manera que cada cop que entrava a l'aigua la selecció tenia assegurades un parell d'exclusions a favor en un parell de minuts. Veurem com evoluciona això ara quan no hi sigui. Els altres dos, Xavi Vallés ha fet un bon Campionat però també necessita ja un relleu i en Baloo ha acabat per fondre's,  tan jugar de boia i defensor de boia. Una revolució si voleu però per mi poc efectiva. I mirant al futur ... la cosa no pinta molt bé. No es vislumbren jugadors que en un futur puguin donar aquest salt necessari per estar a l'elit i estem parlant d'una posició clau en el waterpolo actual.

• Jugadors franquícia : Per mi indiscutiblement són Felipe Perrone, Guillermo Molina i Xavi Garcia. D'aquest tres l'únic que crec que ha esta al seu nivell és Felipe, una bèstia dins l'aigua amb una força i un poder majestuós. Tant Guillermo com en Xavi per mi han estat per sota del nivell exigit en uns Jocs si es vol arribar a medalla. Xavi Garcia després d'una gran temporada a Rijeka ha donat la sensació de no trobar-se a gust, de falta de confiança i s'han trobat a faltar i molt els seus llançaments. I en Guillermo per mi el més fluix dels tres. Ofensivament poca aportació i defensivament, tot i tenir la feina desagradable de marcar la boia, tampoc ha fet una tasca positiva. Masses vegades els boies contraris han acabat amb comoditat o traient una exclusió fàcil.

• Resta de l'equip : Aquí és on molt de nosaltres segurament faríem 7 seleccions diferents. De la resta de jugadors, Albert Español, Marc Minguell, David Martin, Mario Garcia i Blai Mallarach, la majoria de nosaltres segurament només coincidiríem amb els dos primers. Per mi el Campionat de Marc Minguell i Albert Español és molt positiu, demostrant que el seu pas per la Lliga Italiana els ha servit per assolir un grau de maduresa important però amb els altres 3 tinc els meus dubtes. Blai Mallarach segurament té l'esquerra més potent del continent, però li falta consistència en el seu joc. Masses expulsions absurdes, de vegades males lectures de joc, que ho supleix amb un llançament estratosfèric que no sempre és efectiu. I David Martin i Mario Garcia complint amb els seus rols, sense més.

Segurament en aquest últim apartat molt faríem variacions. Jo fa temps que sóc partidari de començar a integrar joves en aquest planter. Per portar gent que no et marqui diferències, prefereixo començar a apostar per xavals joves com Oscar Carrillo, Ruben de Lera, Victor Gutierrez, ... i fins i tot algun del 94 tipus Bustos o Barroso. Tard o d'hora han de ser el futur de la selecció i crec que podrien aportar el mateix o més que alguns dels que he anomenat però amb l'avantatge que a la llarga, el rendiment d'aquests serà més beneficiós per la selecció. Però senyors, qui sóc jo per canviar res.

P:D: L'any que ve Mundial a Barcelona, crec que a part de l'Ivan, pocs canvis veurem a la selecció