Aquesta temporada 2012-2013, després de 3 anys, tornaré a agafar les regnes de l'equip Femení del Manresa.
La decisió de deixar-ho en el seu moment va ser una decisió molt meditada, provocada per un desgast general entre entrenador i jugadores que estava encaminant l'equip a una situació que jo no volia arribar.
En aquells moments, en Carles Sanz es va fer càrrec de l'equip i en aquests tres anys ha hagut de passar per moltes situacions crítiques, des de baixes de jugadores, calendaris complicats ... però ha hagut de passar el tràngol més complicat que pot passar un col·lectiu, la mort en accident de trànsit de una de les jugadores, la Núria Cifuentes, que va marcar i ha marcat el de venir de l'equip.
En aquests moments ens trobem en una situació complicada, amb un dèficit important de jugadores i amb problemes per fer equip. El nostre esport i el femení en particular està visquen una època complicada, amb retallades per tots costats que han provocat la desaparició de molts equips i la visualització d'un futur poc prometedor.
Èpoques com les de la temporada 2006-2007 per exemple, l'any de l'ascens a Primera Divisió, on disposàvem d'una plantilla de 18 jugadores serà complicat que es repeteixin però no defallirem en intentar-ho. És el nostre objectiu i el nostre projecte. Volem tornar a sentir-nos orgullosos del nostre equip femení.
La veritat és que des del primer moment que em van proposar entrenar l'equip Femení, l'estiu del 2004 fins que ho vaig deixar a finals de la temporada 2009 vam passar per un munt de situacions.
Els primers anys, entrenant a la piscina vella de Manresa, quasi no disposàvem d'espai per entrenar, no entrenàvem tots els dies perquè no teníem piscina i fins i tot la segona temporada vàrem buscar un ajudant, Oscar Muncunill, per ajudar-nos els dies en que jo havia d'anar a entrenar fora amb el primer equip, que això eren dos dies a la setmana.
Mica en mica però, amb ganes i il·lusió, es va anar creant un grup unit, amb ganes de millorar i amb una progressió espectacular. Es van començar a assolir resultats i poc a poc es varen aconseguir millores en els espais d'entrenament. A més, vàrem tenir la sort de fer una bona captació de nenes i treballar amb la base, arribant fins i tot al 2008 a classificar-nos pel Campionat d'Espanya Juvenil.
D'aquella generació sortiren la majoria de les jugadores de l'actual equip Absolut, incloent l'Anna Vila que aquest any ha decidit defensar la porteria del CN Rubí i la Gemma Casasayas, que ja fa 3 temporades que juga a Divisió d'Honor, arribant el seu primer any a guanyar la Lliga amb el Mediterrani.
L'arribada de tres manresanes que estaven jugant a Divisió d'Honor amb el Sant Feliu, la Eli Ventura, la Mireia Ventura i la Montse Fontcuberta, ens va acabar de donar el salt de qualitat que ens feia falta fins arribar a assolir l'ascens a la Primera Divisió l'any 2007
Els inicis no foren fàcils. Venien elles d'una situació totalment oposada a la que es van trobar amb mi i a la majoria els va ser complicat acceptar el canvi. Poc a poc van anar entenent el que volíem d'elles i que realment volíem apostar per un equip Femení a la casa i les coses milloraren, sobretot arrel d'una primera estada que vam fer a València a mitja temporada, aprofitant que jo hi havia estat feia dos anys i que tenia bona relació amb la gent d'allà.
Allò va ser el punt d'inflexió i durant aquelles cinc temporades vam crear realment una pinya. No només eren un equip de waterpolo. Moltes es van fer amigues, organitzàvem sopars amb qualsevol excusa, sortides a la platja, ... realment eren un grup unit i això es reflectia a l'hora de jugar.
Però no tot era de color de rosa, evidentment com en tot equip esportiu, quan vàrem arribar a Primera Divisió i començaren els viatges i vaig haver de començar a descartar gent perquè no tothom podia viatjar van començar els primers conflictes. Tot això no va canviar la dinàmica d'elles fora de la piscina, però ja érem un equip més competitiu i a l'aigua tothom volia guanyar-se un lloc.
De les dues temporades a Primera en tinc molt bon records. A la primera vàrem ser terceres, només perden quatre partits i un pas de fer la promoció, que la fer Vallirana, guanyant-nos a casa seva un partit que dominàvem de quatre gols i a casa a un partit on no ens va sortir res.
A la segona ja començava a haver-hi més problemes. Un Dos Hermanas intractable va quedar primer, però amb el record que l'únic partit que van perdre va ser el de la meva despedida a l'últim partit de lliga.
Vam alternar bons partits amb males actuacions i va ser el moment de prendre la decisió : es necessitava un canvi de rumb per tornar a reflotar l'equip i l'ànim de les jugadores.
Ara la meitat o més de les jugadores del 2009 ja no hi són , hem hagut de recórrer al CN Sabadell que ens cedirà unes quantes jugadores juvenils per poder encarar amb garanties la nova temporada, amb l'esperança de tornar a tenir ben aviat un relleu assegurat.
En això treballarem, amb un equip Infantil Femení de nova creació que estic segur que ens donarà molts èxits en un futur.
P:D: El meu escrit va dedicat a la Núria Cifuentes sense ànim de molestar ningú. Era una jugadora que no tenia mai una mala cara, que entrenava com la que més i que disfrutava amb el que feia i amb les seves amigues. Se la troba a faltar ...
