dimarts, 31 de desembre del 2013

BENVINGUT 2014



Avui tanquem el 2013, un any ple de contradiccions a nivell waterpolístic ... i personal. 
Començaré per la primera part. 
El 2013 ha estat un any per recordar en el nostre petit esport. Sobretot en la vessant femenina, amb la consecució del Campionat del Món, els 6 de 6 del Sabadell o les medalles assolides per les seleccions júnior i juvenil en el Mundial i Europeu respectius. 
Pel que fa al masculí, cal destacar el tercer lloc del Barceloneta a la Final Four de la Copa d'Europa, sumant la bona trajectòria dels mariners en aquesta fase de la Eurolliga, demostrant que aquest any hi ha opcions importants de fer un bon paper a la Final Six que es celebrarà a Barcelona. 




Però això no ens hauria de fer veure la dura realitat que està vivint el nostre esport. Lligues que no es poden omplir per falta d'equips, manca d'ajudes de les institucions, equips que han de malviure en condicions pèssimes, grans equips que ja no tenen recursos per fer equips competitius ... Malauradament és una situació que fa temps que es va consolidant i que no té un futur gaire prometedor. 
No sé on estarà la solució, ni sóc jo qui ha de buscar-la,  però alguna cosa s'haurà de fer. No n'hi ha prou amb que quatre malalts dediquin cos i ànima a potenciar equips des de la base, a buscar hores d'on no n'hi ha per absorbir la quantitat de feina que han de fer als seus clubs. Algú de més amunt ha de buscar solucions. 
Quin futur pot tenir un esport on en els seus partits decisius hi van 40/50 persones? I si n'hi ha més, sabem que és perquè la piscina s'omple de directius, entrenadors i jugadors d'altres clubs. 
Què podem esperar quan la màxima categoria professional cada cop esdevé mes amateur, amb jugadors que cobren sous irrisoris i s'han de buscar la vida per altres costat per complementar un sou digne? Com podem aspirar a ser reconeguts si no ens venem?
Aquestes i altres preguntes segur que us les feu molts de vosaltres. I moltes d'altres. 
Com és possible que no aconseguim omplir les lligues nacionals perquè molts clubs hi renuncien perquè no poden assumir les despeses que comporta la competició? 
Com és possible que les Fases Finals dels Campionats d'Espanya serveixin de ben poc ja que al final pots arribar a quedar tercer i pujar de categoria perquè ningú vol estar a dalt?
I tot això amb el màxim respecte pels clubs que decideixin lligar-se la manta al cap i assumir els costos d'aquestes competicions. Però no és el que hauria de ser. 



Tanca 2013 amb males notícies a casa nostre. El CN Manresa, després de 80 anys d'història, ha hagut de tancar portes. Un club amb un nom reconegut, bressol d'esportistes de gran tradició i que ha donat grans èxits. 
I tanca per múltiples factors. Mala gestió, nul·la ajuda institucional, desídia ... i sembla que a ningú li ha importat. 
No m'estendré a explicar quines han sigut les causes. Però si els efectes. I un d'ells ha estat que després de molts anys, no hi ha equips absoluts, ni masculins ni femenins a la ciutat. Després de la feina de molta gent, que ha deixat hores i hores intentant tirar això endavant, ja no queda res. I veurem si algun dia torna a jugar-se un partit de waterpolo absolut a Manresa. 
L'altre efecte, i per mi el més important, és el que ha provocat en moltes i moltes persones que estimaven al club i que s'hi dedicaven en cos i ànima. 
Professionals, esportistes, pares d'esportistes ... tots ells han hagut d'iniciar nous camins. 



I aquí entra la part personal. 
2013 ha estat un any que sens dubte recordaré, però no amb un somriure. 
La primera meitat de l'any va ser frenètica. Hores i hores dins la piscina, intentant consolidar la base del club, tant a nivell de waterpolo com de natació, ja que des del desembre entrenava també els benjamins de natació de la casa. 
De vuit a deu hores diàries de feina. Dissabtes i diumenges amb Cadet Masculí, Femení Absolut, Infantil Masculí, Infantil Femení i Natació Benjamina i Prebenjamina. Ningú sap la quantitat d'hores i esforços que vaig dedicar per veure com la canalla disfrutava de l'esport que m'apassiona. 
Tot això ja amb una mala situació al club, amb retards als pagaments, incerteses sobre el futur i poca informació del que passava. Fins que va arribar l'estiu, vam deixar de cobrar i vàrem acabar al carrer. 
Amb una oferta per continuar al nou club, si. Una oferta indigna, impròpia per algú que porta dedicat més de 20 anys a això. I ara amb les portes tancades ja que tant jo com els meus companys els hem denunciat. 
Denúncia pels impagaments en nòmines, indemnitzacions, ... perquè després de 10 anys treballant en aquella casa, dedicant més hores de les que ningú imagina, passant caps de setmana corrent de piscina en piscina per arribar a tot, crec que ens mereixem un altre tracte. 
I com estic al meu dret, denuncio. Tots són còmplices d'aquest situació, el nou club no és una nova empresa, ha continuat amb l'activitat del Manresa amb un altre nom. Això sé que em tancarà moltes portes, però no em preocupa, ja estaven tancades abans del meu escrit. 



Ja al setembre vaig tenir la oportunitat de gaudir d'una experiència brutal, participant com a segon entrenador amb la selecció espanyola Juvenil al Campionat d'Europa de Malta. El resultat no va ser l'esperat per l'experiència va valer molt la pena. 
I des de llavors ... com ja vaig explicar vaig renunciar a entrenar a Barcelona, he passat massa hores tancat en piscines com per continuar o empitjorar la meva situació. 
No sé que em depararà el futur. Un futur que cada dia que passa veig menys lligat al waterpolo. Un esport que m'ho ha donat tot i que és la meva vida. 
Però tinc cada dia tinc més clar que si continuo lligat haurà de ser fora d'aquí. A Manresa tinc la porta tancada. Prop d'aquí és difícil i la opció d'anar a Barcelona ha des ser molt potent per estar-me tot el dia fora de casa .. i no estan els club per aquestes despeses. 
Així que ... encararem el futur amb optimisme, sense saber on anirem, amb l'esperança de seguir gaudint d'aquest esport, però amb la intuïció que aquesta etapa de la meva vida es va apagant lentament. 

BON ANY 2014  a tots els malalts del waterpolo!!!

divendres, 22 de novembre del 2013

EL TEMPS PASSA ... MASSA RÀPID

Aviat farà un any que no escrivia una entrada al blog, una iniciativa que pretenia ser un mirall dels meus pensaments i les meves vivències i que ha acabat en el racó dels oblits ... espero que no de manera definitiva. 
Com diu el títol de l'escrit, el temps s'ho menja tot. I si no hi poses remei, s'et porta per davant sense ni adonar-te. 
Les circunstàncies dels últims mesos, han fet que la meva vida es desenvolupi de manera diferent a com havia estat els últims anys. I no m'en penedeixo. 
Fa ja un parell de mesos que estic aturat, per decisió pròpia, i és una de les millors decisions que he pres a la meva vida. Ofertes per continuar en aquest món que m'apassiona en tenia ... però no em satisfeien de cap manera. 
Una, la de continuar al nou club que s'ha creat a Manresa, era pensada per algú que s'inicia en aquest esport, no per una persona que porta des dels 8 practicant la natació i el waterpolo i que ha donat part de la seva vida per aquest esport. I quan ja n'has fet 40 ... un demana una mica de respecte a la seva trajectòria. 
I l'altra, atractiva des del punt de vista esportiu, suposava sacrificar la meva vida familiar, cosa que en aquest moment no estava disposat a fer. La meva dona i el meu fill de 15 mesos es mereixen que estigui al seu costat, encara que això suposi passar alguna època més feixuga. 



Però al que anàvem, suposadament això és un blog de waterpolo. 
Aquesta setmana es va iniciar la Lliga de Primera Divisió Femenina, sense la presència després d'haver-se convertit en un clàssic del CN Manresa. 
I ja fa uns mesos que es va donar el tret de sortida a les Lligues de waterpolo, sense la presència del CN Manresa. 
I assegut en la distància de la meva habitació, no només em dol que una institució com aquesta, estigui absent de les competicions aquàtiques, em dol encara més la sensació que tinc, que a ningú li ha importat el més mínim aquesta situació. 
Perquè miro la televisió, i arreu on hi ha empreses o multinacionals amb problemes, la gent es manifesta, surt al carrer, lluita pels seus drets. Aquí s'ha donat carpeta a un club amb 80 anys d'història i ningú ha alçat la veu. 
Suposo que el fet que hi hagués poques persones afectades per aquesta situació ho ha fet més fàcil i tothom ha preferit mirar a un altre costat, passar pàgina i seguir amb les seves vides. 
Em poden explicar que no hi havia més solucions, que s'ha reunit un grup de gent per tirar endavant un nou projecte, de continuïtat encara que no es vulgui reconèixer i tothom tant content. 
Però les coses no es fan així, les persones han de de tenir un valor més alt que el que se'ls ha donat. 





El més probable és que amb el temps s'oblidin tots els problemes. Els que ara han lluitat per conservar el que hi havia amb els anys es cansaran i passaran pàgina. Els que han aprofitat per regenerar quelcom que no els agradava seguiran amb el suport de les altes esferes i tard o d'hora ningú recordarà que durant 80 anys, moltes persones van deixar cos i ànima no només per tirar endavant un club, van deixar la vida per formar els millors esportistes possibles. 
I mentrestant, els afectats, els treballadors que hem patit directament la situació, esperarem que es resolguin els nostres problemes, ens buscarem la vida allà on calgui.
Ha estat un orgull treballar 10 anys per aquest club, hi ha molta gent que ha entrat a la meva vida en aquest temps. Només espero que la feina feta, les hores d'esforç i dedicació, hagin servit per alguna cosa. 
Com deia al títol, el temps passa ... i espero que ho posi tot al seu lloc.