Aviat farà un any que no escrivia una entrada al blog, una iniciativa que pretenia ser un mirall dels meus pensaments i les meves vivències i que ha acabat en el racó dels oblits ... espero que no de manera definitiva.
Com diu el títol de l'escrit, el temps s'ho menja tot. I si no hi poses remei, s'et porta per davant sense ni adonar-te.
Les circunstàncies dels últims mesos, han fet que la meva vida es desenvolupi de manera diferent a com havia estat els últims anys. I no m'en penedeixo.
Fa ja un parell de mesos que estic aturat, per decisió pròpia, i és una de les millors decisions que he pres a la meva vida. Ofertes per continuar en aquest món que m'apassiona en tenia ... però no em satisfeien de cap manera.
Una, la de continuar al nou club que s'ha creat a Manresa, era pensada per algú que s'inicia en aquest esport, no per una persona que porta des dels 8 practicant la natació i el waterpolo i que ha donat part de la seva vida per aquest esport. I quan ja n'has fet 40 ... un demana una mica de respecte a la seva trajectòria.
I l'altra, atractiva des del punt de vista esportiu, suposava sacrificar la meva vida familiar, cosa que en aquest moment no estava disposat a fer. La meva dona i el meu fill de 15 mesos es mereixen que estigui al seu costat, encara que això suposi passar alguna època més feixuga.
Però al que anàvem, suposadament això és un blog de waterpolo.
Aquesta setmana es va iniciar la Lliga de Primera Divisió Femenina, sense la presència després d'haver-se convertit en un clàssic del CN Manresa.
I ja fa uns mesos que es va donar el tret de sortida a les Lligues de waterpolo, sense la presència del CN Manresa.
I assegut en la distància de la meva habitació, no només em dol que una institució com aquesta, estigui absent de les competicions aquàtiques, em dol encara més la sensació que tinc, que a ningú li ha importat el més mínim aquesta situació.
Perquè miro la televisió, i arreu on hi ha empreses o multinacionals amb problemes, la gent es manifesta, surt al carrer, lluita pels seus drets. Aquí s'ha donat carpeta a un club amb 80 anys d'història i ningú ha alçat la veu.
Suposo que el fet que hi hagués poques persones afectades per aquesta situació ho ha fet més fàcil i tothom ha preferit mirar a un altre costat, passar pàgina i seguir amb les seves vides.
Em poden explicar que no hi havia més solucions, que s'ha reunit un grup de gent per tirar endavant un nou projecte, de continuïtat encara que no es vulgui reconèixer i tothom tant content.
Però les coses no es fan així, les persones han de de tenir un valor més alt que el que se'ls ha donat.
El més probable és que amb el temps s'oblidin tots els problemes. Els que ara han lluitat per conservar el que hi havia amb els anys es cansaran i passaran pàgina. Els que han aprofitat per regenerar quelcom que no els agradava seguiran amb el suport de les altes esferes i tard o d'hora ningú recordarà que durant 80 anys, moltes persones van deixar cos i ànima no només per tirar endavant un club, van deixar la vida per formar els millors esportistes possibles.
I mentrestant, els afectats, els treballadors que hem patit directament la situació, esperarem que es resolguin els nostres problemes, ens buscarem la vida allà on calgui.
Ha estat un orgull treballar 10 anys per aquest club, hi ha molta gent que ha entrat a la meva vida en aquest temps. Només espero que la feina feta, les hores d'esforç i dedicació, hagin servit per alguna cosa.
Com deia al títol, el temps passa ... i espero que ho posi tot al seu lloc.
