GIRONA I EL GEIEG

Per un gironí com jo, estar-te tant temps fóra de casa sempre ha estat una cosa que no he portat bé. L'he hagut de superar evidentment perquè la vida t'acaba portant on menys t'ho esperes i al final per molt que vulguis estar a casa, has de tirar endavant.

Des dels 14 anys, la primera vegada que em van becar a un Centre de Tecnificació per natació que estat lluny de Girona. Van seguir-hi uns anys de Centres, la carrera d'INEFC a Lleida i després el periple per València, Sallent i Manresa on ja fa 9 anys que hi estic establert.

Però sempre em queda l'enyorança de la meva terra. L'espera que arribi finals d'octubre, per les Festes de Tots Sants per tornar a disfrutar de les Festes de Sant Narcís. Aquell fred que et cala els ossos però que tot i això no ets capaç de quedar-te a casa, les atraccions de Fires, les parades de la Rambla, de la Plaça Sant Agustí, ... 

I les barraques, quantes nits no haurem passat a barraques, retrobant gent que pràcticament només la trobes en aquella ocasió, retrobant velles amistats, antigues novietes, ... passar-te hores i hores amb una copa a la mà i xerrant amb algú, fins que es feien les 6 o les 7, et menjaves un frankfurt deliciós i cap a casa. La nostàlgia en definitiva d'una festa que sempre m'ha revifat i que en moments de desencís m'han regenerat interiorment.

I a Girona hi ha el club on he passat la major part de la meva vida, el GEIEG. Un club amb una quantitat de socis extraordinària, totalment amateur i que probablement per aquest motiu no ha assolit més èxits en la gran majoria de les seves seccions, que en són moltes.

Jo evidentment puc parlar de la meva, la secció de Natació i Waterpolo. Allà des de ben petits practicàvem les dues disciplines sense cap mena d'entrebanc. Potser afavorits perquè l'entrenador dels primers equips en aquells moments, en Toni Servalls, entrenava nedadors i waterpolistes. 

Però això no va suposar mai un problema. Quan tocava jugar partit, el jugàvem. Que al matí hi havia competició de Natació, doncs a competir. Només no alternàvem si hi havia Campionats d'Espanya o Catalunya, llavors si que ens dedicàvem a preparar el Campionat en condicions.

I els partits de l'Absolut els recordo amb nostàlgia. La piscina de Sant Ponç era una bassa, una piscina de 25x12 on nosaltres ens sentíem molt a gust i amb una grada petita que gairebé sempre s'omplia de gent per veure els partits. I l'ambient era extraordinari. 

Jo de petit em trobava amb els companys d'equip i anàvem una hora abans a la piscina amb les nostres banderes a animar l'equip. Fins i tot viatjàvem amb el primer equip als partits fóra de casa. Ara em costa, sobretot a Catalunya trobar piscines on hi vagi gent a veure els partits i encara em costa més, trobar jugadors d'equips inferiors que visquin amb passió els partits dels primers equips. 

Amb els anys, per qüestions que no explicaré vaig haver d'emigrar de Girona. Just l'any següent de marxar, les noies que havia entrenat durant dos anys, una generació magnífica del 1985/1986, es van proclamar Campiones d'Espanya Juvenils. I era qüestió de temps que l'Absolut Femení arribés a Divisió d'Honor com així va passar uns anys més tard.

El problema ha estat que aquelles jugadores que van assolir aquells èxits, aquesta última temporada van tornar a aconseguir l'ascens. I què ha passat? Doncs que s'han cansat. Que sense unes jugadores a darrera que apretin i donin relleu, elles ja no tenen ganes de continuar, porten molts anys en això i si seguien és per el grup humà que tenien podia amb qualsevol entrebanc que pugues sorgir. 

I al plegar la majoria d'elles, què ha fet el club? Doncs renunciar no ja a Divisió d'Honor si no a Primera Divisió i tornar a començar des de la Segona Catalana, esborrant d'un plomall gairebé 10 anys d'èxits i esforços d'aquestes jugadores. 

Jo no sóc ningú per donar lliçons, però conec a aquestes noies des de fa molts anys i no crec que la millor solució sigui aquesta. Han hagut de lluitar molt, molts sacrificis, molt esforç i com a gironí i integrant fa molts anys d'aquesta casa, em sap molt greu que de cop i volta s'esborri tota la feina feta fins ara adduint problemes econòmics i de jugadores. 

Que jo sàpiga, per tenir jugadores has de crear base i si no hi ha relleu per darrera alguna cosa s'ha fet malament. I per altra banda, econòmicament s'ha aguantat molt temps, no crec que aquest fos el problema.

En fi, una llàstima tot el que he està passant amb el waterpolo ja no només a Girona si no a tota la província, ... però això ho deixaré per una altra entrada.